UNA LLENGUA, UN SENTIMENT – Relat de Paqui Cayo

0
1852

És una dona de Quart.

Tots els dies està a Quartell.

La bicicleta, és el seu mitjà de transport.

Dues filles té i, les tres, marcades d’igual senyal.

Escriu, escriu molt, escriu quan ha servit un cafè.

Ràdio Vall de Segó, té el plaer de publicar relats de Paqui Cayo.

Qui no la coneix?

Enric Rey

UNA LLENGUA, UN SENTIMENT – Paqui Cayo

Va ser un u d’octubre de…fa uns quants anys ja. Era matinada i en la casa no es vivia un dels millors moments. Així i tot, el part es va produir satisfactòriament i sense cap tipus de complicació.

Alegria, per circumstàncies tampoc hi havia molta, però la mare feia un esforç i col.laborava en la tasca com cal, com no hi ha més remei, si o si. Allò té que eixir. A més a més, ella era molt valenta.

Unes mans expertes ajudaven, i van ser aquelles les mans que em van rebre, les primeres mans que van tindre contacte amb la meua pell. Van ser els seus ulls els primers ulls que em van veure, i va ser també aquella la primera veu que, segurament mesclada amb el meu plor, vaig escoltar.

Era la tia Carmen, la matrona del poble. Encara puc recordar la seua cara. Uns ulls de mirada tendra i sempre somrient, dolça. D’eixe tipus de persones a les que resulta fàcil estimar.

Que és la primera cosa que escolta un nounat? Supose que sorolls solament. Una barreja de veus, de riures, de crits…. Tot allò que segurament també vaig escoltar jo. I acompanyant eixa barreja de veus, puc imaginar que la veu de la tia Carmen diria allò de: “és una xiqueta!!!!”

Un poc per intuïció i un poc per allò que m’han contat puc imaginar el diàleg següent. Puc imaginar al meu pare amb els ulls lluents d’emoció, repetir: “una xiqueta!!!” i a la meua mare, trencada com estava pel dolor, i no pel dolor que li va produir el part, si no pel dolor del cor, eixe que et mata les il.lusions i les ganes de viure, vessant llàgrimes amargues que li apagarien la veu, estaria callada.

Pensaria, segurament, que podria haver sigut més bonic si, feia solament set mesos, la tragèdia d’una mort precipitada i cruel d’un germà massa jove no haguera sigut més que un malson.

La meua àvia també estava allí, supose que ella seria la més nerviosa, la que més parlaria i la que més drama li posaria al moment.

Decidirien sobre el nom que se m’anava a posar, quin seria el més adequat, es discutiria sobre a qui m’assemblava, observarien el meu cabell, negre i arrissat, igual que el del meu pare, la careta redoneta, la pell sonrosada…

-Mira, dirien, es xucla el puny, deu de tindre fam….acosta-te-la al pit…

Paraules i més paraules, frases, dites totes en valencià.

received_1425438560834609Estic parlant de les meues primeres hores de vida, del moment del meu naixement. De les persones que van estar amb mi des de que vaig veure la llum, les que em van donar la vida: els meus pares. Els que serien els meus pilars i els guies en el meu camí.

Ells que m’ensenyarien valors, em donarien educació, m’ajudarien en tot per a ser una persona tan feliç com ells es pogueren permetre, tant com estiguera a l’ abast de les seues mans, més, a ser possible, del que ho eren ells.

Començarien per alimentar-me, ajudar-me a donar els primers passos, a escoltar i a parlar. A conèixer paraules com les primeres que van eixir dels seus llavis res més veure’m: ”xiqueta, bonica…”

Totes elles en valencià, per suposat, la nostra llengua. I en valencià també començaria a soltar les meues primeres paraules fins tindre un vocabulari fluït, bastant fluït ja que era prou parladora. Dins de casa al menys, per que fora, semblava com si se m’haguera menjat la llengua el gat com es sol dir.

Fins als quatre anys que començaria a anar a l’escola, qualsevol cosa que se’m diguera, la diguera qui la diguera. Qualsevol diàleg que tinguera, el tinguera amb qui el tinguera: pares, avis, germans, oncles, cosins, la botiguera, la veïna…tot allò que escoltara i tota paraula que isquera de la meua boca, seria en valencià.

Però als quatre anys començaria en l’escola a conèixer altra llengua, el castellà. Allí solament ens parlarien en castellà. Aprendríem a escriure i a llegir en castellà.

A partir d’ara, el valencià solament el parlaríem en casa amb la família i en el carrer amb els amics i els veïns.

A més a més, ens inculcarien la idea de que si anaves a la capital tenies que parlar en castellà per que d’ altra manera tots sabrien que venies del poble. Quina…vergonya?

I convençuts d’això i de que això era el més normal, sense preguntar-nos el per que, apreníem a llegir correctament i amb fluïdesa el castellà i a escriure’l correctament. Però ens costava un gran esforç llegir en valencià, la nostra llegua nativa i molt més escriure-la.
Seria molt després, ja entrada en l’adolescència, quan el meu germà Joan començaria a portar llibres a casa en valencià, molts d’ells els compartia amb mi. -Llig aquest, em deia, t’agradarà. I jo sempre li deia que en valencià em costava molta feina. -Poc a poc, ja veuràs que a mesura que vages llegint cada vegada et costarà menys.

I així va ser, poc a poc, llegir en valencià no em resultava gens difícil, ho feia igual com si llegira en castellà i a més a més, m’agradava.

Ara tocava aprendre a escriure’l. Allò anava a ser més difícil. Accentuacions, l’apòstrofe, guionets…quan i com s’utilitza cada cosa?

Em vaig inscriure a un curset de valencià, però tenia a les meues filles xicotetes, treballava i no vaig poder amb tot.

No obstant açò, com m’agrada escriure i allò que m’agrada escriure són els meus sentiments, allò que de sobte brolla des de allà a dins del cor volent eixir a fora i allò em ve en valencià, ho tenia que aconseguir. No anava a tirar la tovallola.

Mentre tant, les meues filles anaven creixent, ja anaven a l’escola, i en l’escola, poc a poc s’anava introduint el valencià.

En principi, la major tenia solament dos assignatures, la de coneixement del medi, i llengua valenciana. La resta en castellà. Però ja era un pas, jo em donava per satisfeta. La meua filla sabria llegir i escriure correctament el valencià.

Més endavant, quatre anys després començaria a anar a l’escola la xicoteta, i aquell any justament, es va introduir al poble l’ensenyament totalment en valencià, es sumava als altres pobles de la comunitat on ja es donava tot en valencià, cada vegada érem més. Allò era un orgull. El valencià lluny de ser la llengua de la gent que vivia als pobles, era la llegua de tots els valencians i era un orgull i un privilegi saber parlar-la i més encara, saber llegir-la i escriure-la. Ara els llibres de les meues filles que entraven en casa, eren llibres en valencià. Quan les ajudava a fer els deures o bé a estudiar per als exàmens, anava aprenent jo al mateix temps. Aprenent i descobrint que el valencià és una llengua preciosa, que té una infinitat de paraules precioses, aprenent i enganxant-me.

Vaig començar a escriure en valencià. Em costava molt, cada vegada que tenia un dubte buscava en el diccionari o en el vocabulari. Allò es feia etern moltes vegades, i no sempre trobava la solució per als meus dubtes. Quan elles estaven en casa els preguntava els dubtes que tenia, els feia que em corregiren allò que havia escrit. Les martiritzava. Però jo, molt poc a poc, anava aconseguint els meus objectius.

Ajudant-me ara de les noves tecnologies: del ordinador, dels traductors i correctors que es poden instal.lar i de google. Tot un món de facilitats que tenim al nostre abast per ajudar-nos en la tasca de tot allò que ens proposem aprendre, per ajudar-nos a aconseguir les metes que ens podam fixar, per a aconseguir els nostres objetius. I a dia de hui, els meus objectius estan més o menys complits.

A dia de hui em puc seure cada vegada que el temps me ho permet, cada vegada que dins de mi comencen a bullir un grapat de sentiments demanant que els traga a fora i que els deixe plasmats en un full de paper, cada vegada que tinc la necessitat de contar alguna cosa, i puc fer-ho en valencià, en la meua llengua, tal i com em venen al cap, sense necessitat de traduir-los a cap altra llengua.

Em sent orgullosa dels meus arrels, de la meua llegua i d’haver aconseguit aprendre a expressar-me correctament amb ella.

Em sembla una llengua preciosa i dolça, molt dolça. Té paraules que t’omplin la boca solament pronunciar-les.

A mi me ho diu tot, i expressa a la perfecció allò que el meu cor vol dir.

Ara si, que quan escric i llegisc després allò que he escrit, se que és això exactament allò que jo volia dir, allò que anava coent-se allà molt a dins i lluitava per eixir, els meus sentiments. Els sentiments que van formant-se allà a dins del meu cor en valencià, per que en valencià em van rebre quan vaig vindre al món aquell u d’octubre de fa…uns quants anys ja.

PAQUI CAYO GIL

Deixar una resposta: