Un veí diu: “he parlat més amb els meus veïns, en aquest confinament, que en quaranta anys que visc ací”

0
453

Des del primer dia de l’estat d’alarma, provocat per la pandèmia de coronavirus, cada vesprada, a les 20.00 hores, veïns de tota la Vall de Segó, com en tota Espanya, als seus balcons, finestres o porta del carrer de les seues cases eixien a aplaudir en reconeixement a tots els treballadors essencials d’aquesta crisi sanitària: personal sanitari, transportistes, emprats de supermercats o personal de neteja, entre altres.

Dit això, comentar, no sols dels aplaudiments diaris dels veïns del carrer major de Faura, part de dalt, també de les actuacions, no de varietats, però sí d’Operación Triunfo. A pocs segons per a les 20 hores, tots esperant el moment de sentir el senyal, la forta explosió de la carcassa, del nostre pirotècnic local Juan Miguel Lluch, per a buscar el carrer. No m’han dit res, però estic segur que alguns eixien al carrer amb nervis, sí, amb tensió. Pensareu, per a donar unes palmes! doncs sí. No eixien amb les mans buides, eixien amb un paper amb la lletra de la cançó a interpretar en aqueixa vesprada. Però, falta el director, en aquest cas directora. Uns minuts abans de l’hora assenyalada, Carmen Ponferrada, a més de la batuta, treia de la seua casa l’equip musical i el seu micro corresponent. Com a bona professional, provava si tot funcionava bé.

Ja tots ben afinats, amb la seua partitura entre mans, la carcasa explota. S’inicien els aplaudiments i, al minut, la directora mou la seua batuta. El cor del carrer Major comença a lluir les seues veus harmòniques i equilibrades. Els baixos: Rosa Cuenca, Rosa Beltrán amb els seus fills i nets, Fina Rodrigo, Magui i el baix principal, César Catalá, amb el seu xorro de veu. Com a mitjans: Dolores Catalá, Amparín i la seua filla, Vicente Amer i família, Amparo i molts més, tots, en la llotja primera planta. I en el més alt: Mª Carmen Herranz i Pascual Peiró, en llotges altíssimes, les seues veus arribaven a la plaça Major. Dº Guillermo, possible es que ballara alguna cançó. Bé, cal no oblidar al paperer, tots els dies repartir les cançons, l’oncle Emilio Ponferrada, un il·lustre al poble.

El repertori! Ja us podeu imaginar per el llarg que ha sigut això, una cançó cada dia eh!. Des de Resistiré, del Duo Dinàmic, fins a Libre, de Nino Bravo, la qual cosa faça falta.

Ha sigut arribar a la fase 1 i, els aplaudiments i cançons, han finalitzat. Però, l’últim dia, diumenge 17, en el comiat, va haver-hi sessió extraordinària de cant interpretant moltes cançons del llarg repertori que posseeixen.

Aquest estiu estarà exempt de festes locals per a respectar la distància social i evitar el contagi del coronavirus, davant aquesta nova manera d’interpretar i respectar la distància com ho fan, crec que estan buscant un representant per a iniciar una gira. Primer seria per Espanya, si tot marxa com s’espera, faria falta un representant internacional. El coronavirus ha arribat a tots els racons del planeta.

Per a finalitzar, dir que aquesta experiència de confinament ens ha de servir de molt per als nostres principis. Durant l’últim concert, jo vaig ser allí, entre totes les frases que vaig escoltar, una se’m va quedar, “he parlat més amb els meus veïns, en aquest confinament, que en quaranta anys que visc ací”.

Saludar a Luchy Plasència, que dos dies abans d’iniciar-se el confinament, no sé el que va fer, però es va trencar les dues cames; el mateix sabia alguna cosa i, per a no poder eixir, aprofite ara. També felicitar a Mª Dolores i Lucia, que han passat el seu aniversari confinades.

Ara, responsabilitat, cuidar-nos i salut.

Deixar una resposta: