RETORN A LES ARRELS – Relat de Paqui Cayo

0
513

La porta que donava al carrer estava oberta de bat a bat. El vent que bufava de llevant entrava pel corral buscant eixida. Les cortines dansaven com si jugaren amb ell i l’aroma a café impregnava la casa. S’escoltava la música d’un xicotet transistor, i a la mare entonant cada cançó que sonava mentre feia les tasques de la casa. Els crits i els riures d’els xiquets mentre jugaven o es barallaven, trencaven la pau que es respirava.

A Sergi li encantava l’estiu i tot el temps lliure del que disposava. Matinar, agafar la bici i anar al forn a comprar el pa, o agafar la garrafa i anar a per aigua a la font de la plaça, o bé a la tenda a comprar-li a la seua mare qualsevol ingredient que necessitara per a fer el dinar. La mare li donava permís per a que després traguera una bola de xiclet de colors per a ell i una per al seu germà d’aquella màquina que hi havia en la porta de la tenda. Introduïa la moneda, girava la manovella i esperava a veure de quin color queia la bola.

Després d’esmorzar, podia anar a jugar amb els amics. Molts d’ells vivien al mateix carrer. Agafaven la pilota, o els arcs, que ells mateixos s’havien fabricat tensant una corda a cada extrem de les varetes que van recollir després que acabara el castell de focs artificials de les darreres festes del poble i s’en anaven al descampat que hi havia a uns vint metres de casa.

Aquella llibertat, aquella tranquil·litat i pau que podien gaudir ells i les seues mares, segures com estaven de que no corrien cap perill, no tenia preu. Clar que, les mares no sabien que més d’una vegada entraven dins d’aquella sèquia que regava els horts dels voltants i que sempre anava plena fins les vores d’un aigua clara i freda.

Agafaven “samarucs” i els sostenien en la mà notant aquell tacte viscós que tenien, observant aquella pell transparent, mirant com movien la cua… després tornaven a tirar-los a l’aigua.

Quan eixien de dins de la sèquia, anaven deixant pel sòl les petjades de les sandàlies de goma. Abans de tornar a casa ja tenien completament secs els pantalons de bany, que era tot el que duien com a vestimenta. Les mares mai sabrien que havien entrat dins de la sèquia.

Els veïns de davant de la casa de Sergi, eren molt més que això, eren com una mateixa família. El carrer estret i les portes que romanien sempre obertes donava peu a que, unes vegades fora Sergi i el seu germà els que passaren a jugar a casa dels veïns i a que, altres vegades, foren els veïns els que passaren a jugar a la casa de Sergi.

Coincidien en nombre i en sexe, és a dir, els dos majors eren xics i les xicotetes eren xiques. Les edats no coincidien en exactitud, però això no era cap problema per a ells. Anaven creixent junts al temps que creixia també l’afecte i els llaços com si ho foren de sang.

De com havien passat els anys de ràpid, a Sergi no semblava importar-li massa aleshores. Tenia eixa edat en la que tots tenim pressa per créixer. Com si fora possible arribar a una edat en la que et sents còmode i aleshores pogueres detenir el temps. Ignorant encara de que el temps no es deté quan u vol, sino que continua amb la seua marxa, que a més, sembla que s’accelera a mesura que passen els anys.

Sergi, que era el major, estava entrant en l’adolescència i buscava altres emocions més lluny de la casa, dels germans i dels veïns. Anava desplegant les ales, volant.

Aquella vesprada, quan va entrar en casa a pel berenar, la mare estava parlant amb la veïna. Va tenir el pressentiment de que alguna cosa passava. El semblant de les dos dones era trist, fins i tot semblava que intentaren dissimular alguna llàgrima quan ell es va acostar a fer-los una besada.

-Passa alguna cosa, mare?- Va preguntar Sergi un tant preocupat. -Se’n van fill. Tornen al seu poble.- li va respondre la mare. Sergi va tenir la sensació de que li tiraven un poal d’aigua freda damunt. Es va seure. No volia creure-ho. No! Segurament la seua mare estava gastant-li una broma de les d’ella. A la seua mare li encantava gastar bromes, però aquella, a Sergi li va semblar de molt mal gust. -Com que tornen al seu poble? El seu poble és aquest! Sergi començava a adonar-se de que no era una broma de les que la seua mare el tenia acostumat. Sentia una opressió en el pit motivada per la ràbia. Es negava a acceptar-ho.

Els veïns havien vingut del sud de jovençans. Eren anys de bonança i era una bona oportunitat per començar a formar una família. Van tindre dos fills i, per últim, la xiqueta. Tal vegada no pensaven que tindrien que tornar tan prompte a la seua terra. Però la feina començava a fluixejar i algun familiar els va parlar de que allí no els faltaria treball.

La xiqueta era molt xicoteta i segurament no notaria el canvi, però els pares eren conscients de que els dos xiquets ho acusarien. Especialment el major que ja tenia tretze anys i tenia establit el seu cercle d’amics, els estudis… No obstant açò, no podien perdre eixa oportunitat. Després de meditar-ho molt, van prendre la decisió. No ho havien comunicat a ningú fins que ja ho van tindre clar. No hi havia ja volta de fulla. Se’n anaven!

Hi havien passat ja molts anys des d’aleshores.

Sergi va tancar la capsa on guardava les fotografies de tota una vida. Va eixugar les llàgrimes que rodaven per les seues galtes, sospirà. Una de les fotografies havia quedat fora, la va agafar per a posar-la dins de la capsa i es va detenir mirant-la de nou. Hi havien sis o set xiquets en la porta de la seua casa, u d’ells duia un tricicle. Ell, el seu germà i els dos veïns també estaven. Podia recordar el moment que els van fer eixa fotografia. Va somriure amb nostàlgia. Tornà a obrir la capsa i la posà dins de nou, en companyia de totes les altres. Que ràpid havien passat els anys. Semblava mentida. Ara, mentre mirava aquelles fotografies que havien despertat tots eixos records dormits, tenia la sensació de que no feia tant. Ho tenia tot tan fresc en la memòria!

No obstant açò, havien passat més de quaranta anys des d’aquell dia en que la seua mare li va donar la noticia de que els veïns se’n anaven. Quantes vegades els va recordar! Mai havien caigut en l’oblit. Es va quedar pensant en com pot canviar la vida de les persones, la de varies persones, la decisió presa en un moment donat, per solament una d’elles.

El pare va decidir que tornaven a les seues arrels i la vida dels tres fills va donar un gir de cent vuitanta graus en eixe mateix moment. Els seus destins, la seua cultura, la seua llengua, la família que pogueren tindre en un futur… tot, per a bé o per a mal, anava a ser molt diferent.

I ara tornaven. Solament de visita, Però tornaven. Sergi estava tan emocionat com quan era un xiquet. Ansiós de veure’ls de nou, de fer-los una abraçada i dur-los pels camins i els racons que junts, van recórrer de xiquets.

Els esperaven llargues hores de converses, de riures i de plors. -Eres molt tendre, fill!- Li deia la seua mare moltes vegades. Sí, molt tendre, tenia raó la mare, però a ell no li importava massa. Eixa tendresa era la que feia que guardara dins del seu cor tots els records que ara, en aquest moment, emergien a fora i l’omplien de felicitat.

La vida té memòria, indubtablement. La vida guarda en capsa forta tot el viscut: moments, persones, aprenentatges, alegries, desenganys… tot! No es queda res a fora. Ho guarda tot com en letargia, com si dormira.

Un dia, sense buscar-ho, esclata, com una carcassa de focs artificials. Trau a fora algunes d’eixes persones que van formar part de la nostra vida en algun moment, persones que van ser importants. Els trau a fora i ens dóna la oportunitat de rescatar moments que donàvem per perduts, oblidats. Algunes vegades la vida ens dóna la oportunitat de tornar a les nostres arrels.

PAQUI CAYO GIL

 

Deixar una resposta: