MOMENTS DE FOSCOR – Relat de Mariché Villalba

0
836

Valèria va pujar al terrat fugint de la seua pròpia persona, anava tan descontrolada que no era conscient de la situació. Com pretenia fugir d’ella mateixa si el seu cos l’acompanyava a totes parts on anés?

La por, la va empentar a córrer en direcció al cel, tan de pressa que ensopegava una vegada i una altra amb cada graó de la tortuosa escala. Semblava anar embolicada per una eterna foscor, incapaç de veure un àpex de llum al seu voltant; es va apagar la llum dins i fora d’ella.

Foscor, foscor, mes foscor… una foscor infinita.

La porta de la terrassa es va obrir donant pas a la llum del mig dia que la va colpejar amb força en plena cara. Una incongruència!, com més gran era la llum, major era la foscor en què es veia sotmesa.

A poc a poc els seus ulls van reaccionar, les pupil·les van tornar al seu estat natural, podia veure antenes de televisió, xemeneies, fils per a estendre la roba, llençols blancs a punt d’eixir volant per culpa del vent i al lluny la Torre, que s’alçava majestuosa, desafiant a la ciutat amb la seua immensitat i poder.

Un únic pensament que l’angoixava cada vegada més. “El que va passar no té solució” -es repetia infinites vegades– “Va ser culpa meua! Ara solament puc volar!” Es va pujar a la barana de la terrassa en un impuls incontrolat per aconseguir la llibertat anhelada, va obrir els braços, va tancar els ulls i es va deixar bressolar; va escoltar la dolça melodia d’un violí, venia del terrat d’un edifici veí. “Els àngels vénen a cercar-me” -va pensar mentre es deixava embolicar per ella i el vent- Per una mil·lèsima de segon volgué saltar, desenganxar els seus peus del mur i assaborir la llibertat, la veu del seu xiquet dient-li “Et vull mare” es va fondre amb la música creant la cançó del seu comiat.

Un àngel va parlar i la va retornar al present “Senyora vostè també vol volar? La meua mamà deia que no havia de pujar-me mai a la paret, que era molt perillós. Podria replegar la meua nina? m’ha caigut i no puc aconseguir-la”

Vaig mirar cap amunt, a l’edifici del costat es veia una careta moreneta, amb el pèl llarg lligat per una cinta roja, que amb un somriure assenyalava cap avall. Una nina de drap vella i despentinada jeia en el sòl de la terrassa. “Disculpe-la senyora, ella volia volar, com vostè i com ho va fer la meua mare, però jo no he pogut ajudar-la, no l’he llançada amb força suficient i ha caigut.” Mentre l’arreplegava i la recolzava contra el meu pit, el violí va deixar de sonar, però la veu melòdica de l’àngel no parava de parlar-me “Vaja amb compte que és molt velleta i es pot trencar; era de la meua mare; jugàvem les tres juntes, ara com solament som dues ja no podem jugar a aqueix joc. Tinc una idea! Vostè podria ocupar el seu lloc una estona? Sí, sí… seria fantàstic!”

La xiqueta em mirava amb ulls impacients esperant una resposta; jo intentava parlar però la veu s’ofegava a la gola, vaig cridar amb tanta força que l’únic que vaig aconseguir va ser tossir i que els meus ulls s’ompliren de llàgrimes per l’esforç.

“Valèria, que fas ací? Anem-nos a casa per favor”-la veu de Carles em va fer obrir els ulls i la llum del sol em va encegar de nou, vaig abraçar-me a ell tremolant. “La nina! “-vaig cridar. La meua pròpia veu em va espantar; vaig mirar al sòl i no hi havia nina “i la xiqueta?” -vaig cridar de nou. Al terrat no hi havia rastre de xiqueta ni de nina, solament Carles, el vent i jo.

Ell em va agafar la mà, ens mirarem fixament als ulls, va donar-me un bes a la galta, “et vull”-em va murmurar a cau d’orella- Caminàrem cap a l’escala, em vaig donar la volta per a veure la torre i en l’antena una cinta de raso roja onejava al vent.

Deixar una resposta: