LES ESTACIONS – Relat de Paqui Cayo

0
411

Fa un temps, quan per a mi hi havia hivern i hi havia estiu, quan hi havia primavera i hi havia tardor, quan fins i tot els colors i els olors marcaven el canvi d’estació i cada estació un ritme de vida, jo vivia cada estació d’una manera diferent. Aleshores solia seleccionar, com ho fa tothom, i ho feia. Sense cap dubte, i per aquest ordre, m’agradava la primavera, m’encantava l’estiu, em posava especialment trista la tardor, i no m’agradava gens l’hivern.

Furgant en el fons dels meus records, puc veure, gravats en la meua memòria, aquells hiverns de la meua infància. Aleshores, hivern era igual a fred, molt de fred, era un cel gelat d’un color gris, trist; era matinar per anar a l’escola, eren jocs al pati, aquell pati immens que envoltava l’escola.

Entràvem a l’escola pel pati de parvulari, un passadís llarg que tenia forma d’ela; la porta d’accés a l’aula dels més xicotets quedava a la dreta; enfront hi havia altra porta; en passar-la, et trobaves amb unes escales a l’esquerra que donaven accés a les aules dels “majors” i altra porta enfront que donava al pati de les xiques; un pati gran, o al menys, així m’ho semblava a mi. Hi havia al fons un racó en forma de triangle on es concentraven tots els papers, fulles i resta de brutícia que el vent arrossegava. No se a raó de que, allò em cridava l’atenció. També aquell racó tenia el seu olor particular.

Girant a la dreta passaves al pati dels xics, també molt gran. És curiós, no hi havien barreres ni res que ho delimitara, però tots sabíem de sobra on acabava el pati de les xiques i on començava el pati dels xics.

A les aules dels xics, s’accedia per una espècie de passarel·la amb una mica d’inclinació. Allí hi havien dos aules i una porta que també donava accés a la classe de parvulari.

El pati dels xics s’unia amb el de parvulari, tancant el cercle que vorejava l’escola fent de pati de recreo. Dos portes de ferro pintades de verd i el barrat, que es conserva tal i com hi era, ens aïllaven del món exterior.

Les aules, puc veure-les totes i cadascuna per les que he passat, tal i com estaven distribuïdes. Guarde la imatge fresca en les meues retines.

Hivern era també, quan acabaven les classes per la vesprada, tornar a casa, agafar el berenar i eixir a jugar una estona pel carrer, no molt, perquè de seguida queia la nit. Hivern era sobre tot, a poqueta nit, asseure’s enfront de la llar tan summament acollidor, escoltar el crepitar de les brases; era aquell olor a llenya cremada, fer els deures, sopar, parlar amb la família de com havia anat el dia (no hi havia tele) i prompte, prompte, a dormir. Hi havia que matinar i rebre un nou dia.

Hivern eren també els Nadals, tan entranyables aleshores, els Reis Mags, la impaciència i la il·lusió de la espera, i després… esperar de nou; esperar la Pasqua que arribava anunciant-nos que la primavera ja hi era ací.

A la primavera la rebíem primer amb la típica, així com també conflictiva, recollida de “brasers” per a celebrar el nostre particular Sant Josep, les nostres particulars falles. Després la setmana Santa i la ja esmentada Pasqua. Anar a berenar a la muntanya amb les cistelles ben plenes: llonganissa, ou bollit de colors, la mona, les pastes típiques…i la cantimplora, com no? Res ens podia faltar. Primer ho féiem amb els pares i després ja amb les amigues i amics. Ens sentíem majors i per primera vegada autosuficients per a recórrer tots sols les nostres muntanyes, descobrir racons, primeres experiències amb els cigarrets…quanta felicitat i quin grapat més gran de coses i d’experiències noves!

Els olors en primavera eren un plaer per a les nostres papil.les olfactives, especialment per als que som privilegiats d’haver nascut en un poble de València. Quan comença a florir la flor del taronger i l’aire arrossega les fragàncies, les sensacions són impressionants, deuria de ser possible omplir-te els pulmons d’eixe perfum, dolç, suau, exquisit i emmagatzemar-ho.

En la primavera de la meua infància, celebràvem a l’escola, en Maig, el mes de Maria. Es muntava un xicotet altar amb la imatge de la Mare de Déu i tots els xiquets portàvem les flors que podíem recollir….”Venid y vamos todos con flores a María….”. No se que ens agradava més, si el fet en si, d’anar al nostre altar particular, oferir-li les flors a la “mareta” i cantar-li, o el deixar per una estona els deures i distraure’ns un poc de les obligacions i les cares serioses dels mestres.

Poc a poc els dies anaven fent-se més llargs, caminàvem cap a l’estiu.

L’estiu m’encantava, era la meua estació favorita. Dir estiu era dir dies llargs, molt, molt llargs. Era l’olor a marialluïsa, margarides, gerani, gessamí… Era esperar al “polero” que venia amb la seua “bici-carro” de color blau cel i blanc, i amb un poc de sort aconseguir alguna “perra” i poder adquirir aquell gelat que tant ens agradava. Estiu eren hores de jocs, moltes hores de jocs.

Era aquell llibrell enorme ple d’aigua calfant-se al sol on preníem el bany. Eren nits al carrer, buit de cotxes i ple de xiquets jugant incansablement fins quedar tan rebentats que agafar el llit era un plaer. Estiu era esperar tindre l’ocasió de que el pare tinguera una pausa en la feina, poguera “ensellar” la bicicleta i dur-nos una escapada a la platja. Aquella sensació de l’aigua tan freda banyant el cos, aquella brisa salada besant la pell, eren sensacions indescriptiblement gratificants. Estiu en definitiva era alegria, colors, olors, llum, vida…

A mesura que anava finalitzant Agost, els dies anaven fent-se més curts; veies al horitzó com anava apuntant la tardor i anava apoderant-se de tu una estranya sensació que no sabies molt bé com anomenar: tristor. Tot anava tornant a la rutina, les nits anaven sent més fredes, ja no giraven les teles (qui les tenia) cap al carrer, i els xiquets ens arreplegàvem abans a casa.

Hi havia que anar preparant els uniformes, aquells babers amples a quadres xicotets blaus i blancs. El material escolar, plomier, llapis, gomes… La tardor era el camí que anava duent-nos, sense possibilitat alguna de marxa enrere, de nou a l’hivern.

A primers de Novembre, teníem les festes al poble, unes festes molt fredes. Aprofitàvem l’ocasió per a estrenar els abrics, bufandes i tota la indumentària típica de l’hivern. Per descomptat, el curs escolar ja havia començat, i puc recordar que per a fer la entrada de les vaques a la plaça havien d’esperar que els xiquets isquérem d’escola. Baixàvem pel carrer, tot ple de jóvens que esperaven l’entrada de les vaques. A mi em podia el pànic de que alguna vaqueta es poguera soltar abans d’estar jo ben segura dins de casa.

La tardor em semblava molt trista. Per una part recent acabàvem de deixar l’estiu amb tota la seua llum, la seua vida, la seua alegria…Per altra, veure caure les fulles deixant els arbres pelats, el vent que arrossegava eixes fulles, les pluges que et feien sentir un poc presonera de la teua pròpia casa i el cel, que si bé durant el dia, a conseqüència del vent que ho netejava tot i el feia lluir com molt més blau, prompte començava a tornar-se gris per la vesprada, deixant caure la nit massa prompte per al meu gust. Mai m’ha agradat la nit.

Abans, quan l’hivern era hivern i l’estiu era estiu, jo solia distingir les estacions pels colors i els olors. Ara, per circumstàncies, per la feina, pel ritme de vida, per la rutina del dia a dia, perquè ja no hi ha treball a l’hivern i temps lliure a l’estiu, perquè el ritme de la meua vida sempre és el mateix… Hi han moltes vegades que em quede pensant: en quina estació estem? i ara… que ve? Pasqua, Nadal?

Ara hi ha sols dies que van sumant-se a la meua vida, anys que van passant sense adonar-me’n i de sobte estem en Pasqua, de sobte ja en Nadal. Ara, que l’hivern i l’estiu són igualment dies per a mi, ha començat agradar-me l’hivern i continua encantant-me l’estiu, i la primavera, i la tardor. Cada estació té el seu encant, tan sols hi ha que aprendre a trobar-li-ho, i aprendre a captar els colors i els olors que t’anuncien cada canvi d’estació.

PAQUI CAYO GIL

 

 

 

Deixar una resposta: