La cultura de la mort durant l’Edat Mitjana. El llegat d’un veí de Puçol de 1403

0
262

Carme Rosario Torrejón /Historiadora de l’Art

Una de les fonts més importants per a l’estudi de l’Edat Mitjana és la documentació conservada en els arxius. Els protocols notarials ens descriuen sovint testaments i últimes voluntats dels testadors. En una època en que la mort estava tant present en el dia a dia, a causa de les epidèmies, guerres i la poca esperança de vida, fer donacions econòmiques a esglésies i monestirs els preparava per a estar el més a prop possible de Déu. És clar que l’estament de la noblesa, prelats i gents amb bona possició econòmica es podien permetre ser soterrats a sumptuoses capelles o a prop de l’altar però, per a la majoria de la població el seu lloc eren els fossars que des del Baix Imperi se situaven a dins de les ciutats. Ara bé, es creu que a partir del segle XIV es van protegir mitjançant murs. (1)

En aquest article presentem part d’un llegat, o testament, d’un veí de Puçol anomenat Pere Peiró. Aquest va ser soterrat al convent de Sant Domènec (ara Capitania General) de València. Però, més que la descripció de com vol que siga el seu funeral i on s’ha de soterrar són les persones que anomena l’interessat a les seues darreres voluntats. Uns són els seus marmessors, que eren de Sagunt. Així mateix, per a ell era molt important el Monestir de Santa Maria del Puig, on dóna certa quantitat de diners, o també l’església d’Almenara. A més, ens anuncia que a aquesta localitat ja existia un hospital-alberg molt abans que el fundat en 1422 per Olf de Pròxida. (2) Sense dubte, unes dades molt interessants que ens revelen nova informació i que ens ajuden a entendre, d’una banda, la cultura de la mort a l’època medieval, tant present en l’inconscient col·lectiu d’aquells temps, (3) i d’altra, a tenir notícia d’edificis ja desapareguts però a la vegada rellevants per a aquelles persones. A continuació transcrivim la part més important d’aquest testament:

“Jo en Pere Peiró, vehí de Puçol […] elegisc marmessors e executors del present testament e derreres voluntats mies, ço és a saber en Johan Corbera e en Bernat Folqueres vehins de Murvedre […] e aprés elegesc sepultura al meu cors fahedor és a saber en lo monestir de Preycadors de la ciutat de Valencia, […] en lo qual vull lo meu cors ses soterrat e vull que aya quatre frares, ciris e la creu segons és acostumat, los quals IIII frares abans que. l meu cors sia soterrat vull que diguen les ledanies feyta / / dels meus béns sia feta la mia sepultura, novena e capdany be honorablement aconeguda de les / / missions. E axi mateix vull e man que a tots aquells qui en lo dia de la mia sepultura si vistera e portar caperons, vestits negres […]. Item vull e man que decontinent que lo meu cors sia soterrat me sien cantades misses de sent Amador per aquell o aquells frares de la dita orde que els meus marmessors elegiran e volran a les quals e per les quals misses damunt dites leix XXX sous reals de València. Item lex a la luminaria de Sent Joan de la ecclesia major d’Almenara V sous. Item lex al espital del dit loch V sous. Item lex a un frare lo pus possible qui sia en lo monestir dels dit preycadors a con / / de L sous en ajuda de / /. Item lex a nostra Santa Maria del Puig / /. Item lex a la dona na Vicenta filla d’en Pere Lido vehí de Puçol, muller qui de.n Romeu Calaff per molts e diverses serveis que aquella me ha fets de gran temps ençà”. [ACCV 28.494, (any 1403)].

Unes fulles més endavant d’aquest protocol està el testament de Vicenta, que en realitat era la filla de Pere Peiró. Aquesta estava casada amb l’adés anomenat Romeu Calaff, que era d’Almenara. Quan Vicenta va morir també va ser enterrada en “lo fossar de la ecclesia de Sent Joan d’Almenara”. Tal vegada, per això, el seu pare va legar una suma de diners a l’hospital i església d’aquesta localitat.

1/ Juan Vicente García Marsilla, “Capella, sepulcre i lluminària. Art i societat urbana”, en Art i societat a la València medieval, Barcelona, Afers, 2011, p. 193.

2/ Estel Bosó, “L’Hospital d’Almenara de 1422”, Orley 14, 2017.

3/ Juan Vicente García Marsilla, “Capella, sepulcre i lluminària. Art i societat urbana”, ibídem.

Deixar una resposta: