Emilia Asensi Montón, veïna de Faura de 85 anys i, sobretot, dona treballadora i genuïna

0
2203

Després d’aquests últims dies on la dona ha donat un gran pas cap a la igualtat amb l’home, Hui us vaig a explicar una xicoteta història de Dª Emilia Asensi Montón, de 85 anys i veïna de Faura.

La intenció era d’estar amb ella sobre una hora, impossible, cinc hores, tot el matí. Quan no cridava un, cridava un altre a la porta o al mòbil, no paraven. És amiga de tots. La veritat, m’ho vaig passar molt bé.

Sé que al final s’ha fet llarg el vídeo de l’entrevista, però us aconselle que ho vegeu. És una dona autentica on les seues expressions són úniques. He pensat molt què feia amb el vídeo, el publicava o no el publicava, al final he decidit publicar-lo per a veure com és la clara sinceritat i lo plena de bondat que està  Dª Emilia Asensi Montón. Ara, us avise, una tertúlia amb Emilia, significa estar en una mascletà.

ENTREVISTA

L’any 1933, en Benifairó de les Valls, Emilia va nàixer a les 6 del matí, en aqueix moment estava plovent a bots i barrals.

El seu pare era de Lucena i la seua mare de Faura. El seu pare treballava en el rajolar de la tia Zorrila, al costat del barranc.

Quan Emilia havia d’arribar a aquest món, els seus pares ja tenien dues filles. El seu pare haguera preferit que fóra un xiquet. L’endemà, a primera d’hora, el seu pare va ser a l’ajuntament de Benifairó per a registrar a la seua filla Emilia. En l’ajuntament treballava l’oncle Camilo i un altre que solia agafar borratxeres. Siga pel que fora, la qüestió és que en comptes de registrar-la com Emilia, la van registrar com Emilio. Es van menjar el rabet de la “a”.

Al final, Emilia va tindre 8 germans més, inclòs a Eugenio Pérez, germà de llet. Alguns germans van morir de xicotets, com anaven morint, anaven naixent.

Quan Emilia tenia 5 anys, els seus pares i germans, es van anar a viure al carrer de Mitja Galta, de Faura. Casa de la seua àvia.

Quan Emilia tenia pocs anys, el seu pare va passar a treballar la llenya. Va comprar un carro i un ruc per a arreplegar-la de la muntanya i portar-la als forns. Emilia era forta i prompte va començar a anar amb els seus germans a ajudar al seu pare. Una vegada carregat el carro, es baixava al poble. En general, de 5 a 6 de la vesprada, s’arribava casa.

Com anava a ajudar al seu pare, Emilia no anava al col·legi. El que sí feia és que després d’arribar de treballar s’anava a casa d’un veí de Benifairó anomenat Paquito “el valdaet”, perquè li ensenyara a llegir i escriure. Els seus pares li pagaven un duro. Després es va anar a una senyora, ja major, Milieta. No els ensenyava molt, però cobrava menys, una pesseta.

Tantes hores feia en la muntanya que ella mateixa diu: “Em vaig criar silvestre, sempre en la muntanya”. Als 14 anys, quan estava amb les seues amigues, sempre les calfava. “Com anava fent-me majoreta, m’anava civilitzant”.

Als 16 anys, es va passar a treballar en el magatzem de taronges i, als 17, després de l’intent de Picol, veí de Faura, per a ser el seu nuvi i ser rebutjat per ella, es va posar a eixir amb Pepe Gómez. Se citaven en el cinema Pallares d’estiu. S’asseien junts però no es tocaven. Pepe sí que ho intentava acariciant-li l’esquena o tocant-li la orelleta, però Emilia no es fiava de ningú i els intents duraven segons, es tallava d’arrel. Fins a passat un any Pepe no va saber el que era fer-li una besada a Emilia. Durant el festeig van fer de tot menys una cosa, si fóra ara, sí que la faria, em va dir.

Es van fer nuvis i Pepe, que vivia en una casa de camp, pujava al poble a festejar.

Quan els nascuts l’any 1933, van eixir de cinquenes per a anar al servei militar, van cridar a Emilia. Tot l’embolic va vindre de l’oncle Camilo i el seu company que li van posar Emilio. Constava com a home i havia d’acudir a la mili.

Quan Pepe tenia 21 anys, es va haver d’anar al servei militar a Palma de Mallorca. La distància feia que només es veren en dues ocasions, que Pepe va vindre de permís a Faura. La mili va ser de 2 anys i es cartejaven contínuament. Pepe li deia cosetes boniquetes: vuic voret, besar-te, estar amb tu,…

L’any 1959, als 10 anys de festeig, ella amb 27 anys, es va casar amb Pepe, el seu primer i únic home que ha passat per la seua vida. De viatge de nuvis es van anar a València amb el taxi de Juanito. Van ser a una pensió i l’endemà, les 7 del matí, es van anar al Mercat Central. Ho van notar de seguida i els van dir: -en comptes d’estar en el llit, estan comprant. A més del Mercat Central, van fer de tot, Pepe no va tindre fred.

Només 3 dies van estar celebrant el viatge de nuvis. Per aquell temps el Cens, organisme de l’Estat, lliurava 3.000 pessetes a la parella que es casava, totes les pessetes van tornar a casa, Emilia les volia per a fer-se, en un futur, un habitatge. Les despeses dels tres dies es van cobrir amb els diners arreplegats dels seus amics.

Prompte Emilia es va quedar embarassada i als 8 mesos de gestació es rellisca i cau contra una figuera, la qual cosa, als dies, li va provocar el part, però el xiquet va nàixer amb un vesse en el cap. Li’l van portar a un hospital de València per a fer tot el possible, als pocs dies, va morir. Li van cridar Fernando, igual que al metge de Faura que va assistir a Emilia.

Emilia i Pepe, dels estalvis aconseguits pel seu treball, compren un solar en l’actual carrer Pizarro de Faura. Allí es van fer l’habitatge per a la nova família.

A l’any va nàixer Pepe. Fernando, el metge, li va dir que ho portava malament, de peus i la va enviar a l’hospital de València. Ja en el part, va eixir tot el cos i el cap dins d’Emilia, important risc d’asfíxia del xiquet. La comare li posa el dit i, al mateix temps, Emilia fa un esforç, crec que com els que realitzava quan anava a la muntanya i li llança al seu fill a les mans de la comare. Tots patint del moment tan crític que s’havia passat i, el seu fill, ni un sol plor.

L’endemà, les infermeres es porten al seu fill per a pesar-ho i, quan li’l retornen a Emilia, aquesta li diu de tot a la infermera, el xiquet no era el seu fill. El seu tenia poc de pèl, rubio i semblava com a calb, segons ella “el més lleig de tots”. Li porten un xiquet amb molt de pèl i negre. S’alça del seu llit i pel passadís posa a tots ferms.

Si registrava al seu fill a València, li donaven diners, a Faura, no. Ho va registrar a València, la pela és la pela.

Després de 5 anys va vindre el seu fill Toni i amb 4’5 kgs de pes. Treballant en el magatzem li va vindre el part i es va anar a casa. Van cridar a Dº Juan, el metge de Faura. Gens més arribar a casa va demanar una palancana i quan va veure a Emilia li va dir que hauria d’utilitzar les pales per a traure al seu fill, era molt gran. Davant l’esglai d’Emilia i amb un atac de ràbia, fa un esforç que li llança al seu fill als braços del metge abans que arribaren les pales.

Passats 5 anys més, la tàctica va fallar, no se cercaven més fills. “No sé perquè Tete que estic embarassada” “un altre xiquet Emilia no” “si estic prenyada, hauré de parir”. Arribat el moment del part, el seu cunyat li la porta amb el seu cotxe model 600 a la Mini Fe, per molt poc no li’l tira als morros del seu cunyat, en ple cotxe. Gens més entrar a l’hospital va parir, no ho sabien, era una filla, Carmen María. Quan li van dir al seu marit que havia sigut una xiqueta, li va entrar una malagana, l’alegria li havia superat.

Sort per a Emilia, la comare li va veure un tumor que se li extirpa en l’IVO de València.

A tot açò, Emilia havia tingut 3 fills en deu anys i ella mai va deixar de treballar i donant-li de mamar 2 anys a cada fill. Una gran treballadora.

Sempre ha sigut aficionada al futbol des del moment que el seu germà Jaume va fitxar pel Llevant. Després pel seu nuvi que jugava amb l’equip del Raspa. Més endavant el seu fill Pepe i ara el seu nét Josué.

Sempre ha estat bolcada amb l’equip del Faura. La família Pastor i companyia, van fer les casetes sense cobrar i Emilia i altres dones, les van pintar.

No hi havia àrbitre que gens més entrar al terreny de joc, no tenia temps de comprovar si estava Emilia, ja escoltava els missatges que rebia. En els desplaçaments no era menys. En un partit a Traiguera, s’inicia el partit i prompte marca el Faura, Emilia dominava l’ambient. Abans del descans, el Traiguera aconsegueix remuntar el resultat col·locant-se 2-1 en el marcador. En el descans, Emilia i les seues amigues, volien orinar i es van a les condícies, amb la sorpresa que aquests estaven tancats. Emilia crida al delegat perquè obrira la porta, aquest no li feia cas i no anava. Al costat de les condícies hi havia un munto de troncs i Emilia comenta a les seues amigues: no patiu, orinarem. La porta era de xapa, agafa un tronc, li dóna tres colps ben donats i els diu: ale, ja podem orinar.

El delegat, com la mirava de reüll, va veure el que va passar i llavors es va acostar furiós, no sabia amb qui li l’anava a jugar, va haver d’anar-se amb la cua entre cames. Si veieu el vídeo, escoltareu el que li va dir. Al final, el Faura va guanyar el partit, la cara del delegat era un poema.

A veure al seu nét Josué, no pot anar, però té línia directa en el camp, minut a minut està informada per la seua agència EFE.

L’any 2013, el seu marit va morir i van deixar d’estar junts després de 53 anys de casats i 10 de festeig. Emilia viu en el carrer batejat com la de les vídues, els homes estan condemnats, comenta. En cent metres de carrer, 12 vídues.

Un dijous de fa pocs dies, es va anar a comprar per a fer-li uns pastissos de moniato al seu germà i, en agafar el carro, cama per a una part, cos per a l’altra. La cama, com si estiguera separada del cos i amb un dolor insuportable, el maluc estava trencat. Arriba l’ambulància i la porta a la Mini Fe. Li fan les proves oportunes i li diuen que l’operaran dilluns que ve. Amb els seus clàssics missatges li diu al metge: “vostè… no té el dolor que tinc jo…”.

El dilluns la porten al quiròfan, li injecten uns sedants, acompanyats de l’anestèsia epidural de mig cos. En plena operació comença a espavilar i quan obri els ulls es veu, en la mateixa cara, una tela verda que no li deixa veure com l’operaven. Escoltant el que parlaven els metges de l’operació, més la tela en la mateixa cara, comença a tenir la sensació de falta d’aire i, amb una mà, vol agafar-se l’altra per a moure’s. En comptes d’agafar-se la mà, agafa els vials, estira, i els arranca tots. Sang per tots els llocs i els metges paren l’operació, han de col·locar tot en el seu lloc. Al final, es va poder col·locar el maluc en el seu lloc.

Actualment ja camina per la seua casa amb el taca-tac, és molt valenta.

No és que no volguera explicar més d’Emilia, és que vaig haver de tallar, històries té per a parar un tren.

Ha sigut molt divertit estar un matí amb tu Emilia.

Una forta besada.

Deixar una resposta: