Els ous de casa Manolet sempre han sigut grossos, s’ha jubilat, i grossos continuen

0
786

Dies fa que una ressenya volia fer al voltant de la botiga emblemàtica «Casa Manolet», de la localitat de Faura. Doncs bé, dificultats he tingut, per això el retard. Com bé sabem, els seus ous sempre grossos han sigut, amb un d’ells, un contratemps vaig tindre. Un vaig bullir i a la boca m’ho vaig posar per a mossegar-ho; se m’esvara i tot en la boca estava; ni per a dins, ni per a fora, tot era ou. Només em faltava veure el pollet. Com bé diu la frase «els ous els vaig tindre en la gola», però no els meus. Són grossos, però sort que són blans, em vaig poder fer amb ell.

Xicoteta ressenya de l’origen de «Casa Manolet»

Primer, pot ser que al voltant de cent anys faça que Francisco Miguel Serra, avi de Manuel, obrira la primera botiga, el pare de Manuel l’ajudava. Va ser en el local que fa cantonada del carrer Major, núm. 95 de Faura, es va posar de lloguer. Uns anys més tard, es trasllada al carrer Major núm. 85, també de lloguer. Va haver de desallotjar l’anterior local, el propietari volia obrir una botiga d’electrodomèstics “Casa Cantín”.

Batejada com la “Nova Botiga”, en el carrer major núm. 85, el seu avi va obrir la botiga, el pare de Manuel continuava ajudant-lo, fins que es va casar, posteriorment, es va anar a treballar al camp. El seu avi, va continuar atenent les necessitats i costums de veïns d’aquella època, fins que va patir un greu accident el que va provocar el tancament d’aquesta. Posteriorment, el propietari del local, va obrir una botiga de xarcuteria «Casa Benito».

Pocs anys van passar quan la mare de Manuel es va posar malalta i és quan el seu pare va decidir tornar a obrir una xicoteta botigueta al carrer València núm. 31 i, així, podia estar prop d’ella per a atendre-la en qualsevol moment que el necessitara. A l’any és quan el seu pare decideix traslladar-se i obrir la botiga «Casa Manolet» que tots ja hem conegut al carrer València núm. 1.

Quan Manuel tenia 12 anys va morir la seua mare, ell no va voler continuar estudiant i és quan es pren la decisió de posar-se a treballar a la botiga amb el seu pare. L’any 1990, es va casar amb María José Ferrer, des de llavors, els dos al peu del canó han estat fins a l’últim dia. Si ara Manuel té 72 anys, 60 anys, tots els dies, atesos els veïns de les Valls i persones de pas.

Record amb nostàlgia, a part que tots els dies alguna broma ens esperava; quan érem xiquets, abans d’anar-nos al col·legi, passabem per la botiga amb un brioix de pa recentment comprat i calentet del forn de la tia Adela, li déiem al seu pare «oncle Manolet, pose’m 1 pesseta de mescla -Quina vols? -Besuc». Agafava una llanda de besuc de grans dimensions; t’agafava el brioix i te l’omplia de besuc i olives. Amb tota la seua mescla, el brioix s’ablania més encara, si no anaves amb compte, amb més d’una taca arribaves, primer al col·legi i, després, a casa. No sols anàvem els xiquets al fet que ens omplira l’entrepà, també els adults.

Manolet s’ha jubilat, la botiga no ha tancat, ha canviat de titular, però, crec, que en molt de temps perdurarà el nom de «Casa Manolet». El que si estic segur és que José, el fill de Minerva, també tindrà els ous grossos.

Gràcies Manolet!!!

Deixar una resposta: