A la Residència de la tercera edat també arriba Sant Valentín

0
304

Hui, a tot el món, se celebra el dia de Sant Valentín, dia dels enamorats, dia del consum, inclosa un menjar o sopar i, pot ser, que una cosa especial caurà. Que bonic és l’amor i que fràgil és.

Doncs bé, jo també he celebrat la festa de Sant Valentín, sí. Aquest matí he anat a la Residència. Volia visitar a una dona molt volguda per mi, Adela Ramírez. Hui fa dotze dies que, l’oncle Juan Molina, el seu marit, va marxar molt lluny sense esperar el dia de Sant Valentín, em va estranyar molt que no s’esperara, es volien molt.

He dit que he celebrat la festa de Sant Valentín, perquè les residències també formen part del món, crec que més real que l’altra part. Vaig entrar i vaig veure als residents en cercle, uns asseguts amb cadires, uns altres amb cadires de rodes i uns altres, més arrere, amb les seues butaques. Uns pocs van preferir absentar-se. En el centre del cercle una empleada fent d’animadora amb una caixa plena de cors personalitzats, tots ells, amb un missatge d’afecte o d’amor. Atents tots, i totes estaven, esperaven sentir el seu nom i missatge. La il·lusió de recordar el record del seu amor, latent s’apreciava a la sala. Dos matrimonis havien; un matrimoni, cadascun assegut en la seua cadira de roda i agafats de la mà; l’altre matrimoni, asseguts en un sofà per a dos estaven, ella valenciana, ell italià amb el seu vestit i corbata, tot elegant, amb la mà de la seua dona entre les seues. El missatge d’amor del seu cor li ho van llegir en italià, romàntic seria. La resta de residents, pràcticament tots, sols estaven.

Jo amb la tia Adela estava, ella no esperava res, només apreciava que hi havia festa, però que amb ella no anava la cosa. De sobte s’escolta, Adela, “les vertaderes històries d’amor no tenen final”. Aquest ha sigut el missatge del seu cor rebut en el primer Sant Valentín sense la seua persona estimada Juan Molina. Em va demanar que li ho llegira, tres vegades li ho vaig llegir. Llàgrimes van aparéixer. La vaig haver d’abraçar.

El que he viscut hui ha sigut veure l’última part d’amor d’una persona. Una part on el que més abunda, no és el consumisme, són els records plens de sentiments d’amor cap a la persona estimada que, pot ser, no estiga.

Deixar una resposta: