TOT UN MIRACLE – Relat de Mariché Villalba

0
915

 

Estava en el seté mes d’embaràs, mirava la seua panxa redona i bastant voluminosa amb sorpresa, encara no podia creure-ho, un fill de tots dos creixia al seu interior. Tot aquest temps havia transcorregut amb la normalitat que suposa una gestació per a una parella d’uns trenta i tants anys, que cuida la seua alimentació, practica esport, no fuma ni beu alcohol, en definitiva que gaudeix de bona salut.

“Pau, podries portar demà als xiquets a l’escola? Tinc una reunió a primera hora a l’altra banda de la ciutat i no em ve bé portar-los “; ” Alex, carinyet, ja saps quant em costa matinar últimament. Et recorde que podríem haver-los apuntat a l’autobús escolar i tu no vas voler. “; “Pau, si sempre els porte jo i estic encantat de fer-ho, però demà no puc, he intentat canviar la reunió i m’ha resultat impossible. Si tant et costa avisaré a ma mare “; “No, no, a ta mare millor la deixes a casa, faré un sacrifici i m’alçaré a les huit”; “T’ho agraeix, amor meu.”

Alex es sentia ben satisfet amb la família tan bonica que havia format amb Pau.

Peus

Quan es van anar a viure junts, feia sis anys, ni es plantejaven la possibilitat de tindre fills; gaudien  la vida, eixien de festa amb els amics, encara que quan ho feien els dos sols també resultava d’allò mes divertit, un altra pasió que compartien era viatjar i ho feien tant com els era possible; en definitiva, el que desitjaven per damunt de tot, era disfrutar junts del temps que disposaven en acabar la seua jornada de treball. Aquesta vida per a dos es va esfumar amb l’adopció de Martina i Joel, fills de la germana d’Alex, Elisa, que va morir en un accident de trànsit. Els xiquets no tenien a ningú més que poguera fer-se càrrec d’ells, del pare no hi havia rastre i per la iaia, cuidar-los era massa responsabilitat, la dona va oferir-se per ajudar però no es sentia amb forces suficients per fer-ho tota sola, tornar a criar ho deixà per als joves.

En eixos moments va ser quan Pau va decidir treballar pel seu compte, va muntar una empresa de càtering; en una casa tan gran va ser realment senzill habilitar una part per eixe menester i així poder compaginar família i treball en un mateix lloc. La veritat és que li anava molt bé. Segons avançava l’embaràs, el cansament va fer intents de sabotejar el seu dia a dia, així que va contractar a un parell de joves estudiants d’hostaleria que a més d’unes prodigioses mans per a la cuina contaven amb una gran dosi de creativitat i il·lusió i van fer que l’empresa continués igual o fins i tot millor que abans.

Pau, sempre s’havia sentit cómode amb el seu cos, llevant dels primers anys d’adolescencia en els quals no aconseguia entendre massa be que era el que li passava, perque no congeniava del tot amb el seu propi sexe i per contra es duia tan de meravella amb l’altre. De fet agraïa a Déu no haver-se operat quan els seus pares li ho van proposar; l’ajuda de Benjamí, terapeuta i amic de la familia, li va fer molt de be, tant o mes que el tractament hormonal pel qual li va créixer més pel, va canviar el so de la seua veu i li va donar l’aspecte masculí que desitjava; en aquests canvis tenia prou, no li feia falta res mes.

Tot i no haver-se sentit dona en cap moment de la seua vida, era conscient que si la naturalesa li haguera donat un altre cos, el miracle que estava passant dins d’ell  seria impossible.

Pare i fill

Mariché Villalba

Deixar una resposta: