SENTIMENTS TRENCATS – Relat de Paqui Cayo

0
387

Que passaria ara? Tenia un nus en la gola i els ulls inundats de llàgrimes. De sobte sis anys de relació se’n anaven al trast. Ho havia intentat tot. Fins i tot enganyar-se a ella mateixa dient-se que estaven passant per un mal moment, que tot es solucionaria amb paciència i temps, Però lluny d’això cada vegada s’enfonsaven més, com un vaixell a la deriva.

Duia molt de temps buscant la manera de dir-li-ho, assajant les paraules que empraria per a dir-li-ho amb serenitat. Per a que ell poguera entendre que era una decisió molt meditada, encara que, no per això menys dolorosa també per a ella. S’havia repetit en infinitat d’ocasions que mai ploraria davant d’ell. En aquests moments s’odiava profundament per no haver pogut contenir les llàgrimes.

Ell la mirava bocabadat, sense entendre res, sense saber que dir. Sorprés per aquell monòleg que solament s’atrevien a trencar els gemecs que feien evident el dolor que en el fons sentia ella. I ella, ella el mirava des d’uns ulls entelats per les llàgrimes i sentia que el cor se li partia en dos. Però no podia tornar a rere, ho tenia molt clar. Com ho anava a entendre? Ell, tan segur d’ell mateix, tan convençut de que ella bevia els vents per ell.

Una frase li rondava pel cap: “Ni amb tu, ni sense tu”. De que li sonava això?. Era una cançó que li havia escoltat cantar de vegades a la seua àvia. Eixos eren exactament els seus sentiments ara mateix: “Ni amb tu, ni sense tu”.

Per una part, no podia estar més temps vivint així. No podia estar més temps sentint-se insignificant, com un moble més de decoració. Entre ells dos ja feia temps que no hi havia diàleg, tan sols silenci, sempre silenci. Ell sempre dins del seu món de treball, ella… intentant fer-lo partícip dels seus somnis, dels seus assoliments, de les seues satisfaccions. Obtenint a canvi una contestació freda i un somriure forçat que evidenciava que ni tan sols la havia escoltat. No podia més. Aqueixa situació estava apagant la seua alegria, les seues ganes de viure, les seues il.lusions.

Però el volia. El volia fins l’infinit. No podia concebre la vida sense ell. Veritablement, ell no s’enganyava al pensar que ella bevia els vents per ell. Veritablement li havia costat molt de temps, moltes meditacions i moltes llàgrimes agafar aquesta decisió. No hi havia més volta de fulla. Havia tirat ja totes les cartes i no havia aconseguit que res canviara.

Que quedava d’aquella relació meravellosa i plena de passió? Que quedava d’aquell camí que havien començat junts, ple de projectes, de somnis i d’il.lusions? Res, d’allò no quedava res. Tan sols un bes de bona nit i després… el fred. Esquena contra esquena. Ella tornava a sentir-se insignificant, com un insecte diminut. I de nou eixa sensació de que no era res per a ell.

Massa nits de llàgrimes amagades, d’angoixa. No podia més. Allò no era la vida que havia somiat junt a ell. Ella necessitava un poc de tendresa. Solament li haguera bastat el contacte del seu cos, sentir-se protegida pels seus braços, que li diguera de vegada en quan que la volia. Que comptava amb ella. Que en les coses més importants de la seua vida estava inclosa ella. Però no, ja feia temps que tenia la sensació de que ell, era solament era un estrany dormint al seu costat.

Que passaria ara? Tal vegada a ell li fera mal, mai podria saber-ho. No entenia eixa manera seua de demostrar sentiments. Ja ni tan sols sabia quins eren els seus sentiments. Sí que sabia que a ella li costaria molt de temps acostumar-se a estar sense ell. Acceptar que la seua vida ja no seria aquella que havia somiat junt a ell.

Mil seqüencies d’una vida futura desfilaven pel seu cap i es clavaven en el seu cor com agulles, ferint-la. S’imaginava que un dia molt llunyà, es creuaria, tal vegada per un parc, amb un senyor major que li parlaria, tal vegada del temps, i al mirar-lo als ulls, reconeixeria aquells ulls que tant va estimar. Somriurien al reconèixer-se i parlarien d’allò que havia sigut la seua vida, l’u sense l’altre. Parlarien de tot allò que van projectar junts i que es va quedar en el camí, parlarien de per que no ho van arreglar… Es penedirien?…

El plor li ofegava les paraules, encara que s’havia promés no plorar davant d’ell. Ell la mirava bocabadat, sorprés i sense entendre res. Però era una decisió molt meditada encara que no per això menys dolorosa. Era senzillament l’únic desenllaç que podia esperar-se. Era l’únic desenllaç que cabia per a uns sentiments trencats.

PAQUI CAYO GIL

Deixar una resposta: