REVIURE – Relat de Mariché Villalba

0
818

Com cada matí, des de feia tres anys, es despertà en aquella habitació de sostres alts de fusta, amb grans finestrons que donaven al bosc de castanyers. Amb una ullada hi havia prou, per gaudir d’un paisatge tan bonic. Va buscar el rellotge, eren les huit, disposava de mitja hora fins que la mare pujara per ajudar-la a vestir-se; feia mesos que podia arreglar-se sola però ella insistia en ajudar-la.

Va repassar la llista de tasques preparada la nit anterior: rehabilitació a les onze a l’hospital Sant Joan de Déu, en acabar recollir els bitllets a l’agència, dinar al Bohemi amb la seua germana i vesprada de cinema amb les bessones.

“Dia complet” -Pensava mentre s’alçava del llit i començava a vestir-se.-

Davant l’espill, cara de satisfacció per la imatge que veia reflectida, sens dubte havia elegit un conjunt molt afavoridor: pantalons blau marí i brusa blanca semitransparent de llunars a joc, un aire juvenil i alhora elegant.

“Bon dia. Puc passar?”; “Si, mare, endavant”; “Amelia, dona, ja t’has vestit tu sola? Podies haver-te esperat, al rellotge del campanar acaba de tocar la mitja, quina pressa tens hui?”; “M’he despertat matí, vull eixir aviat, tinc gairebé una hora de camí, es millor anar amb temps de sobra”; “Vols que el pare i jo t’acompanyem?”; “No es necessari, gràcies, de seguida baixe a desdejunar”; “Be, bonica, com vullgues”

Vam estar tots tres a la cuina, en silenci, entre mirades furtives de preocupacions dels meus pares i somriures forçats per part meua. Cada vegada que volia eixir sola, omplien l’espai d’un silenci espès, asfixiant, la seua por es filtrava al meu cos a traves de la pell, per més que els repetia: “aniré amb molt de compte, quedeu-vos tranquils, no vaig a permetre que torne a passar ” ells seguien patint i per tant fent-me patir a mi.

Conduïa el seu esportiu automàtic, un capritx que es va donar gràcies a la indemnització que el bufet d’advocats del seu exmarit, li va aconseguir en guanyar el judici per l’accident. Va arribar a l’hospital mitja hora abans del previst, va pujar a la sala de Rehabilitació i esperà el seu torn.

“Hola Amelia. Què tal ha anat la setmana? Has fet els exercicis que et vaig proposar la sessió anterior?”, “Hola Gonzalo. La setmana esgotadora, amb tants preparatius no he tingut molt de temps per a ells, ho sent”; “No importa, avui li donarem dur i voràs com ho notes”; “De veritat creus que puc avançar més?”; “Sí, estic segur, ets una de les meues millors pacients, et voré caminar sense closes en un tres i no res”; “Bé, ja veurem quan torne … Recorda que estaré un mes i mig fora … promet fer-los cada dia”; “Passa i posa’t a treballar, no perdem més temps”

La sessió em va deixar exhausta. Necessití una bona estona de descans a la sala d’espera per posar-me en marxa, l’equip mèdic es portà meravellosament, com sempre, permetent-me recolzar-me en la butaca el temps necessari.

Amelia mirava la seua germana amb tant d’amor; Maria estava preciosa en el cinquè mes d’embaràs, les tres germanes es volien moltíssim, però entre la major i la menuda hi havia un nexe especial, que no es podia trencar fàcilment tot i la diferència d’edat. Al capdavall, les dues van ser víctimes de les circumstàncies i això ja era aigua passada. El dinar va transcórrer amb l’alegria característica d’aquest tipus d’encontres entre germanes ben avingudes, solien repetir-ho un parell de vegades al mes, en algunes ocasions les acompanyava Dani, encara que preferien menjar les dues soles, estaven mes a gust sense ell, després de tant de temps, encara li costava definir el que sentia pel pare de les seues filles, que per malifetes del destí, s’havia convertit en el seu cunyat. El joc de l’amagatall al qual semblava jugar la seua memòria tampoc facilitava les coses.

“Mama, estem ací!”; “Hola boniques. Sabeu quina peli anem a vore?”; “Tranquil·la que ja tenim les entrades, voràs com t’agrada molt. Anem?”

Les tres necessitarem temps per reconèixer-nos com a mare i filles, vore-les tan majors va ser un colp molt gran, el mateix per a elles acompanyar-me en el meu despertar. Ara la relació estava consolidada, ens volíem sense imposicions, de manera natural i sincera. Em feia mal tornar a separar-me d’elles, en aquests últims anys ens havíem acostumat a veure’ns a diari i encara que ara es tractava d’un viatge relativament curt hauria preferit portar-les amb mi, però no va poder ser.

“Viatjar sola; fa tres anys hauria semblat impossible” pensava Amelia mentre acomodava els seus problemes de mobilitat al seient de l’avió i l’hostessa l’ajudava amb l’equipatge de mà i amb les closes-.

Vol amb destinació Londres; Enzina l’espera a Gatwick; la família assegurant que és la segona vegada que va cap allí i ella sense recordar res del viatge anterior; així que “perla, pren-t’ho amb filosofia i gaudeix de la fantàstica ciutat com una turista més que la visitava per primera vegada” -li deia en veu baixa a la seua imatge reflectida a la finestreta de l’avió, mentre pensava en la sort que tenia de comptar amb una guia tan especial.

“Germana, benvinguda a Anglaterra! He preparat un tour molt variat”; “Estic desitjant conèixer-ho tot. Quan comencem?”; “Demà després de l’esmorzar, visitarem un parell de museus. Quan la mare em va explicar la teua nova afició per la pintura, no m’ho podia creure “; “La veritat és que m’agrada i sembla que no ho faig malament”; “I això? Mai et va agradar el dibuix, eres la senyoreta de les matemàtiques, sempre em demanaves que et fes els treballs de plàstica, de debò no ho recordes? “; “Doncs no, germana i em sembla impossible que això siga veritat, m’agrada pintar més que res en el món”

Londres m’estava fascinant, la ciutat tenia un encant especial que no sabia explicar amb paraules, els parcs, els seus carrers, la gent, tot … Acabada d’arribar i em sentia com a casa, tot i que vaig haver d’empassar-me el meu orgull, aparcar les closes i acceptar la cadira de rodes que Enzina em va aconseguir. Amb ella els desplaçaments per la ciutat resultarien més fàcils i còmodes.

Durant tres dies vam estar visitant el Museu Britànic, un edifici realment impressionant per fora i per dins: la secció de l’Antic Egipte, el Gran Atri de la Reina Isabel II amb el seu sostre de vidre i acer, el departament de gravats i dibuixos, entre d’altres , tot i que vaig trobar prou escassa la seua col·lecció de pintura.

Per veure les principals col·leccions d’art van anar al National Gallery. Les dues germanes miraven amb atenció una pintura de Cézanne mentre el guia els explicava tots els detalls de l’autor i la seua obra. Absortes en el quadre, no es van adonar d’un altre grup de visitants que poc a poc anava apropant-se a elles.

“Amelia? Ets tu, estic segur “; “Perdonem, és a mi?”; “Amelia, sóc Carles, Carles Ribes, no te’n recordes de mi?”; “Ho sent, de veritat, però no, no el conec”; “Com pot ser que no et recordes de mi?” – Enzina es va acostar, el va agafar del braç i el va apartar uns passos de la seua germana- “Disculpem senyor Ribes, sóc Enzina, la meua germana va tindre un accident fa anys i va perdre gran part del seu passat “; “Ho sent, no sabia res, fa temps que no la veia”; “Tranquil, no passa res, gràcies a Déu es va recuperant”; “M’agradaria tornar a vore-la, si a ella li ve de gust, és clar. Podria donar-li la meua targeta?”; “És clar que sí, ho faré”

Amelia seguia abstreta pel quadre sense ser conscient de la conversa que la seua germana tenia amb aquell desconegut que pretenia conèixer-la. Sí que era una llàstima que no es recordés de Carles, algú que va ser tan important en la seua vida feia vint anys.

“Sé que algun dia ho recordaràs tot, jo t’ajudaré, estimada Amelia, buscarem en tots els racons de la teua ment, en algun d’ells està guardat la nostra primera trobada, aquella vesprada al Museu de cera va ser inoblidable, no permetré que desaparegues de nou “

Mariché Villalba

Maricha-Papallones

Deixar una resposta: