PODRIA SER LA MEUA HISTÒRIA… TAL VEGADA LA TEUA – Relat de Paqui Cayo

0
376

Li havien ensenyat a tindre por, a callar i mossegar-se la llengua abans de dir allò que pensava quan en alguna cosa no estava d’acord. Li havien ensenyat a ser respectuosa, submissa, a doblegar-se… a callar.

Va ser xiqueta en uns anys de dictadura. Filla d’uns pares que van ser els xiquets d’una guerra, que van viure l’horror i la fam. Uns pares que van ser els xiquets de la postguerra. Uns xiquets per als que la infància va passar de llarg, sense detenir-se en ells. Xiquets i xiquetes adults abans d’hora. Cansats de treballar, acostumats a conformar-se en el que hi havia, que no era molt. Acostumats a obeir, escoltar i callar. I a créixer amb por.

Va ser adolescent en uns anys on, continuava la mateixa dictadura. On es castigava a tot aquell que pensava diferent, que protestava per les injustícies.

On, qui parlava més del compte el condemnaven a presó. I la van educar amb por. Por a dir el que pensava, a parlar més del compte, a ser irrespectuosa… Por a tot. I la van educar per a que mirara, escoltara i callara. A ser submissa i obedient… encara que no estiguera d’acord.

Va veure i va viure d’adolescent el canvi. Va veure morir al dictador vell, molt vell. I va conèixer l’alleujament de moltíssima gent, i la por, de nou, de moltíssima altra gent que temien al futur incert. Que passaria ara? Quaranta anys de dictadura. Alguns dirien que de tranquil.litat, altres d’infern. Por, incertesa… Que passaria ara?

I amb la valentia que dóna la joventut, amb la il.lusió de coses noves, va poder anar a votar per primera vegada en la seua vida, per una Espanya lliure, demòcrata, caminant cap a un món de prosperitat…

Va viure un fallit colp d’estat que va estar molt a punt de quallar, i de nou la por. Però els anys van anar passant i tot semblava millorar. La gent lluitava pels seus drets, per una vida de qualitat. Els pobres eren un poc menys pobres. Podien permetre’s uns estudis superiors i traure’s una carrera. Podien arriscar-se a comprar-se una casa, un cotxe, viatjar…

I amb eixa il.lusió i tranquil.litat que dóna la confiança de que tot va bé, va somiar que els seus fills creixerien en un món sense por, un món que caminava cap a avant. Un món que mai més coneixeria la por, ni la fam, ni la repressió. On cadascú seria lliure per a opinar igual o diferent, però sense por. On cadascú respectaria les idees cadascú, i les tindria en compte, i les valoraria, i, tal vegada, en ocasions, les acceptaria.

I va creure’s (il.lusa) que el món seria per a sempre un món de pau, de prosperitat i de tranquil.litat. On la gent treballaria d’una manera digna. On, entre homes i dones hi hauria cada vegada més igualtat, més respecte, menys masclisme… On no hi hauria tanta pobresa. On la gent treballadora tindria uns sous dignes que li permetrien una vida de qualitat, i de vegada en quan… vacances. On els fills dels menys rics, podrien traure el seu potencial intel.lectual per que els pares podrien permetre’s pagar-los uns estudis universitaris.

On uns governants, elegits lliurement pel poble, dirigirien el seu país amb serietat i responsabilitat per a que tothom es sentira feliç, tranquil i poguera viure en pau…

I van anar passant els anys molt ràpid, massa ràpid. De sobte es va mirar un dia en l’espill i va veure una dona madura. El temps havia passat sense adonar-se. Va mirar al seu voltan i es va sentir decebuda. Tot allò que va veure un dia anar pujant, amb la il.lusió i la confiança que dona la joventut, ho va veure caure en picat. I va veure amb decepció que res era com havia somiat.

Va veure com gent major, treballadora, que van estar lluitant  tota una vida per una jubilació digna, a dures penes podien sobreviure. I va veure com els fills dels menys rics que havien aconseguit treure’s una carrera, tenien que emigrar, com van fer els seus avantpassats, per que ací se’ls tancaven les portes i les oportunitats de demostrar la seua valia. I va veure gent desnonada sense compassió. Gent major que es veien en el carrer sense res, nus i sense forces per a continuar lluitant. Va veure gent de jaqueta que robava descaradament i ningú els obligava a retornar el que havien robat. Gent pobra que robava per a menjar i donar de menjar als seus fills i, incomprensiblement, a aquests , si s’els castigava durament.

Va veure, decebuda e impotent, un grapat tan gran de injustícies, que va perdre la fe i la il.lusió en aquell món meravellós que va somiar amb la il.lusió de la joventut i tranquil.litat que dóna la confiança de que tot va bé. Un món que caminava cap a avant. Un món que de sobte, semblava haver-se aturat, on cada vegada hi havien més coses incomprensibles, on res semblava tindre sentit, on solament es podia veure un futur molt incert i fosc, molt fosc. On les il.lusions s’havien quedat en el camí. I de nou, la por. I de nou la pregunta: Que passara ara?…

Aquesta podria ser la meua historia, o tal vegada la teua. Que més dóna? És la historia de molta gent que ha perdut la fe, la esperança, les il.lusions i la confiança. Sembla una historia amb un final trist. Ojalà algú estiga a temps de agafar la ploma, canviar eixe final i que tothom puga veure la llum.

Tots estem de pas en aquest món. Tot se’ns ha deixat prestat per a gaudir-ho en aquest breu temps de pas que se ens ha regalat. Uns aspiren al poder, al luxe, a una vida còmoda… Altres a dormir cada nit amb la consciència tranquil.la. Jo sóc d’eixe partit, del de la bona conciencia. M’agradaria pensar que tu també. M’agradari pensar que ho som la majoria.

PAQUI CAYO GIL

Deixar una resposta: