NOVA LLAR, NOVA VIDA – Relat de Mariché Villalba

0
429

Quan vam trobar Marga, portava quasi vint-i-quatre hores estesa a terra, incapaç d’alçar-se per culpa del sobrepès que en els últims anys se li havia disparat per la mala alimentació, la falta d’exercici i la soledat d’aquella casa plena d’objectes i fantasmes que l’ancoraven al passat.

“Bona vesprada Rosalia, et passa alguna cosa?”; “Hola Blai, heu vist Marga últimament?” – va preguntar la germana amb cara de preocupació-; “Doncs mira, ara que ho dius, ja fa uns quants  dies que no ix” -van contestar-li Blai i Consol, veïns de davant de casa. Encara que no resultava estrany que Marga es tanqués a casa durant dies i fins i tot setmanes, la cara de Rosalía els va posar en alerta.-; “Algo mal li ha passat, estic segura, porte tot el matí cridant per telèfon i res, no puc fer-me amb ella. He intentat entrar però té posat el passador, mira que l’hi he advertit vegades, però és tan tossuda “; “I pel garatge? Vaig a per la clau “; “Ja ho he mirat i tampoc hi ha accés”; “Bé, tranquil·litza’t, passaré pel terrat de la tia Sagrari, serà fàcil entrar per alguna finestra del pis de dalt”.

Damià va arribar a la residència pensant que només serien uns mesos, fins que es recuperés de la lesió de maluc. Els nebots el van convèncer que estaria millor atès allí que a casa; vivia sol des de la mort de la seua estimada Teresa, ells eren l’única família que li quedava, un metge i un enginyer massa ocupats amb la seua vida per fer-se càrrec d’un oncle tan gran, anava a complir setanta anys i a sobre amb aquest problema de mobilitat. Li van buscar una bona residència prou lluny del seu domicili per excusar-se en visitar-lo dues vegades al mes com a molt.

“Porte ací quasi un any, estic completament recuperat, faig una vida més o menys normal, entre i surt quan em ve de gust, el tracte del personal i de la resta de residents és fantàstic, què més puc demanar?” – es preguntava Damià en una d’aquelles converses que solia tindre amb ell mateix-; “Res, Damià, res, a la teua edat no es pot demanar res més” -es responia amb el to irònic que solia utilitzar en els seus diàlegs interns-.

Blai va entrar per una finestra de la terrassa del primer pis, va obrir el balcó que donava al carrer i va demanar una llanterna perquè no veia res, li donava als interruptors però de la llum no hi havia cap rastre. Llanterna en mà va baixar per l’escala, l’olor feia fàstic, caixes, mobles, plantes de plàstic, roba, milers de trastos es feien lloc omplint tot l’espai trepitjable entre graons, barana i parets.

A fora, Rosalia s’abraçava a Consol en un intent de calmar els seus nervis “Segur que la troba morta” -deia contenint el plor-; “No digues això, dona” -li deia Consol en el moment que Blai obria la porta del carrer-; “No patiu, està viva, s’ha caigut a terra i no pot alçar-se. Compte quan entreu, la casa no està per a visites “-els va dir Blai amb el seu sarcasme típic de les situacions incòmodes-.

Vam cridar a urgències i en deu minuts es van presentar  la metge i un infermer; mentrestant, havíem trobat dues mantes per si era necessari arrossegar-la per traure-la d’aquella diminuta cambra.

“Impossible alçar-la” -va dir l’infermer- “Que algú òbriga les finestres del pati de pit en ample, que es ventile la casa, l’aire és irrespirable” -va cridar la doctora tapant-se la boca amb la mà mentre buscava una mascareta al seu maletí.-

“És fàcil que tinga el maluc trencat, necessitarà anar a l’hospital, avisarem  l’ambulància” -va dir la doctora mentre l’examinava-; “No vull anar … sé que no hi ha res trencat … he de passar-me els botons del batí … m’està mirant tothom … no vull que ningú em veja així” -Marga es debatia en aquests pensaments mentre la seua germana buscava la bossa de mà i la vergonya aflorava en les seues cares que es descomponien intuint el famós “què diran?” -.

De l’habitació de l’hospital a la d’una residència, ho va saber res més pujar a l’ambulància, la seua germana l’hi ho va cridar amb la mirada, ella va assentir amb resignació alhora que alleujada per deixar enrere aquella casa i els seus records fantasmes. No hi havia res trencat, Marga tenia raó; van tractar l’anèmia i en dues setmanes li van donar l’alta.

“Damià, diuen que ahir va arribar una de nova, la vas vore?”; “No, Joaquim, era al poble quan va arribar i no va baixar a l’hora del sopar”; “Em diràs si és guapa quan la veges? Si ho és, serà la meua núvia, oi Damià, que voldrà ser la meua núvia? “; “Tranquil, que quan la veja t’ho compte tot”; “Si, si… i a mes a mes demana-li a la Rosa que em deixe anar a l’altra sala per vore-la”; “Ho faré. T’ho promet. Fins ara Joaquim “-va dir Damià mentre feia una senyal al zelador perquè li obrís la porta de la sala dels malalts mentals.

Marga veia l’immens jardí que envoltava l’edifici, volia eixir a passejar però encara es sentia fluixa fins i tot per baixar al menjador. La seua germana, el seu cunyat i els nebots la visitaven sovint, eren espectadors passius de la metamorfosi que s’estava produint, l’olor a net d’ella i del seu entorn van ser només el principi; un tall de cabells modern, roba nova i un gran somriure van fer la resta; un matí, es va armar amb un llibre en una mà i un barret en l’altra i es va disposar a vèncer alguns dels seus pors.

“Bon dia senyoreta” -una veu masculina va sonar a la seu esquena-; “Bon dia cavaller” -va contestar-li mentre girava el cap per vore el seu interlocutor; “Em dic Damià i, vostè és?” – va preguntar mentre li agafava la mà amb delicadesa-; “El meu nom és Margarida però pot dir-me Marga” -li va somriure mentre li tornava la salutació.

Mariché Villalba

Deixar una resposta: