MOLÍ DE DALT, ARQUITECTURA INDUSTRIAL DE BENIFAIRÓ – Carme Rosario

0
232

Per Carme Rosario Torrejón

Publicat a: Jornades sobre arquitectura tradicional valenciana (coord. per Camilo Segura Artiaga, Cronista Oficial de la Vila de Paterna), Paterna, Assemblea General Extraordinària de 2009.

Introducció: diverses consideracions històriques

Cap a mitjans del segle XIX, poc abans de començar la mecanització generalitzada de la indústria, el panorama estava dominat per les activitats de la transformació agrícola, i molt especialment per molins i almàsseres.Aquestes industries suposaven gairebé la meitat de la producció fabril valenciana en 1857, tot i fonamentar-se encara en el treball artesanal i l´absència d´innovacions tècniques.

Amb menor pes es trobaven altres activitats relacionades amb l´agricultura, com la indústria de vins i aiguardents o l´alimentària…La resta estava representat per activitats tèxtils, la ceràmica i altres sectors. La importància de la molta, especialment de cereals, estava vinculada a la utilització de recursos hídrics.

Si busquem un origen més antic dels molins, hem de parlar de la força hidràulica. Aquesta ha estat una de les principals fonts d´energia tradicional, la qual es transformava per mitjà d´artefactes instal·lats als rius i a les sèquies.

Entrevista a Carme Rosario

 

Pel que respecta als molins hidràulics en tenim constància des dels segle I dC. Els molins eren d’una importància fonamental perquè conformaven el pas necessari per a l’elaboració del pa, raó per la qual solien formar part dels mecanismes d´extracció senyorial. I amb aquest rerefons, podem comptar un total de 32 molins a la Comarca del Camp de Morvedre.

La molta de pa estigué acompanyada per altres artefactes hidràulics com els batans o almàsseres. Finalment, amb el progressiu abandonament dels molins es donà un fenomen de transformació per tal d´adaptar l´energia per a altres usos industrials.

Així, en el moment de la conquesta cristiana, al segle XIII, segons el Llibre del Repartiment, ja hi havia una bona quantitat de molins hidràulics a Al-Àndalus. Al llarg de la major part de l´edat Mitjana i Moderna els molins fariners han estat funcionant amb una forta limitació de creixement numèric, donats els interessos de la monarquia i dels senyors.

Després d’un gran espai de temps, hem de pensar que el seu funcionament no variaria massa fins arribats al segle XIX, on el nou marc jurídic, iniciat per la monarquia de Ferran VII i l´abolició del monopoli sobre la molta, donà lloc a un augment dels establiments moliners a la comarca. Tot i l´oposició dels antics propietaris dels drets del monopoli, es concediren un bon nombre d´espais per construir molins a les primeres dècades d’aqueix segle.

Hom ha assenyalat la decadència de la molta a partir de la segona meitat del segle XIX, tot i que es donaren alguns períodes de reviscolament a la primera meitat del segle XX al Camp de Morvedre, on trobarem primer una tendència a la substitució d´artefactes. Així, alguns dels antics molins, tot i mantenint el nom, es transformaren en fàbriques de pintes, passaren a moldre algeps o es van fer serreries.

Tot açò també va vindre donat per la introducció, amb el ferrocarril, de farina aragonesa, i sobretot per la influència de fàbriques de farines, com la existent a Algar, que abaratien la molta, forçant a molts molins al seu tancament.

L´arribada de l´electricitat, al voltant del canvi de segle, va permetre a molts d’aquests establiments combinar l´energia elèctrica amb la hidràulica (encara que no tots); pas previ a l´abandonament dels salts i el trasllat a nous emplaçaments.

Al llarg del segle XX es donaren distints períodes on els molins tingueren un nou impuls momentani front a períodes de recés. Així, la Primera Guerra Mundial donà lloc a un retorn a l´activitat de la molta.  En general, el sector alimentari passà per una etapa expansiva durant la Guerra. Açò és lògic, ja que els països en guerra, necessiten assegurar uns certs nivells de consum que no els poden aconseguir amb els seus propis conreus, malmesos pel conflicte i la demanda interna espanyola,que augmentà per l´increment del nivell de renda mitja. Així que, els molins d´arròs, de farina  i d´oli estigueren en bones condicions de funcionament.

Pel que fa a la indústria farinera, cal fer esment de l´extraordinari augment del blat rus i argentí que s´importaren en la primera part del conflicte i que permeteren lliurar fàcilment la batalla de l´hegemonia en el mercat peninsular contra la farinade l´interior. El sector es va beneficiar per l´augment dels preus durant la guerra, que van fer possible l´increment dels salaris del 50%, en utilitzar al màxim la capacitat productiva fent torns de dia i de nit en els molins.

Durant els anys 40 hagué un darrer reviscolament i els molins abandonats o transformats retornaren a la molta degut a la mancança de blat importat, cosa que exigí fins i tot replantar de blat terres destinades a cítrics. D´aquests anys es recorda la constant vinguda de llauradors de l´Horta Sud als molins de la comarca, arribant alguns a esperar torn durant dies, on la major part dels molins ja combinaven la força hidràulica amb lelectricitat o amb motors autònoms. De fet, el Molí de Baix, que és el que nosaltres havem estudiat, utilitzà posteriorment l´energia hidràulica. Tot continuà així fins que en 1950 van tancar la major part dels molins de blat i d´arròs.

Si voleu llegir tot el treball, punxar ací

Deixar una resposta: