MAI MÉS – Relat de Paqui Cayo

0
320

El sol de la vesprada es filtrava entre les branques dels frondosos arbres del gran jardí que dividia l’avinguda. Dibuixava en el sòl gargots de formes capritxoses. De tant en tant una font, i el soroll de l’aigua que, en el seu continu borbolleig junt al cant dels ocells, els crits i els riures dels xiquets que corrien d’un lloc a un altre, donaven vida a aquell racó meravellós de natura. Les mares, segudes en els bancs de fusta, parlaven i s’esplaiaven de tots els seus mals de cap sense deixar d’observar als seus fills.

Agnès creuava aquest jardí sempre quan tornava a casa. Atallava molt el seu camí però, sobre tot, ho necessitava. Ficar-se dins d’aquell jardí d’arbres centenaris, era com entrar en un altre món. Alguns dies, especialment quan Mario estava de viatge, es seia baix l’ombra d’algun arbre a llegir. El vent arrossegava els aromes de la diversitat de plantes que creixien per tot arreu. La pau que sentia aleshores era infinita, i sentia que, per una estona, podia fugir del món que l’asfixiava. Hui no s’ho podia permetre. Havia fet una escapada per a visitar a la seua mare. La nit passada van estar parlant per telèfon i li va comentar que es trobava un poc indisposada. Pensava fer una visita ràpida, però clar, es veien tan poc i tenien tantes coses de que parlar sempre… el temps va passar sense adonar-se. No podia detenir-se ni un moment. Mario ja estaria esperant-la.

Caminava amb pas lleuger quan es van creuar per casualitat. De no haver sigut pel llibre que se li va caure de les mans, ni tan sols hagueren reparat l’un amb l’altre. Els dos es van acatxar al mateix temps. Les seues mans es van tocar en l’intent d’agafar el llibre i les seues mirades es van creuar. -Perdona!- Li va dir ell.- Ha sigut culpa meua. Anava distret i crec que he topat amb el teu braç. -No passa res. -Va dir ella. -Jo també anava distreta. I va esquivar la mirada d’ell.

Cap dels dos soltava el llibre en aquells segons que a Agnès se li van fer eterns. Ell no deixava de mirar-la. Ella, no s’atrevia a alçar la mirada. No va aconseguir evitar que el rubor pintés les seues galtes de vermell. Odiava eixa falta de control sobre les seues pròpies emocions. No obstant açò, va aconseguir que la seua veu sonés prou tranquil·la per a dir-li: -Moltes gràcies! Em dónes el llibre, per favor?. -Sí, sí clar! Perdona que et mire tan descaradament. -Li va dir mentre soltava el llibre al temps que els dos anaven alçant-se. -Per un moment m’havies semblat altra persona, o a cas? eres tu? eres Agnès! Clar que sí! eres tu! Però… no em reconeixes? Sóc Albert!

Per descomptat que el va reconèixer, des del primer moment en que les seues mirades es van creuar. Com no l’anava a reconèixer? Era impossible oblidar aquells ulls blaus de mirada intensa que tant havia estimat, aquells llavis sensuals que van ser per a ella com la fruita més exquisida i aquell cos. Aquell cos i aquells braços d’infinita tendresa que tantes vegades li van fer perdre els sentits. Impossible oblidar allò que nit darrere nit cobrava vida en els seus somnis. Per descomptat que l’havia reconegut des del primer moment. D’on venia, si no, el seu rubor?

Van créixer jugant junts en el mateix barri. Van experimentar junts la evolució dels seus cossos. Van deixar, en algun racó del camí, als xiquets que van ser per a trobar-se amb l’home i la dona nous que emergien amb força. Junts van aprendre també què era allò de l’atracció. Tant com per a no concebre el món l’un sense l’altre. Van descobrir junts les primeres carícies, els primers besos…

Els anys passaven però la flama mai s’apagava. Cada vegada més intensa. Els dos es van estimar tant! Quantes vegades van tocar junts les portes del cel. El seu era un amor intens, passional. Eren un per a l’altre l’aire que respiraven. Ho eren tot… més que tot, molt més.

Però aparegué Mario. Mario va ser fruit del l’atzar. Agnès va entrar en el seu despatx una vesprada a deixar el seu currículum. Estava cansada de donar voltes d’un lloc a un altre i que en tots els llocs li digueren el mateix: “Molt bé, li pegarem una ullada i ja et cridarem” “En aquest moment no busquem personal, però deixa-ho, ho tindrem en compte”…

Albert va tindre més sort. Només acabar la carrera va trobar una bona feina en la seua especialitat, i amb molt bon sou. Feien plans per a començar la seua vida junts, però Agnès no volia fins que ella no trobés feina, i li estava costant. Mai permetria ser una mantinguda.

Aquella vesprada, Agnès va veure darrere de la taula d’aquell despatx a un home madur extremadament atractiu i amb un somriure encisador. Ell li va demanar que se s’assegués i va posar gran interès en ella. Al menys era el que semblava. Li va fer infinitat de preguntes sobre els estudis, les seues il·lusions, les seues metes, a què aspirava en la vida…

Deuria d’haver-se sentit incòmoda, perquè aquell home tan atractiu no li va llevar la mirada de damunt en tot el temps que van estar parlant. La seua mirada era profunda, com si la travessés i pogués veure fins el racó més íntim de la seua persona. Però lluny d’això, l’atreia poderosament, com un imant. Ella tampoc podia llevar-li la mirada de damunt. Era com si el conegués des de sempre i entre tots dos hi haguera una forta complicitat. No sabia com, allò semblava bruixeria, però… l’havia captivat.

Agnès no sabria mai si, veritablement en aquells moments, Mario necessitava cobrir una vacant, o simplement li va fer un lloc. El cas és que va començar a treballar en aquell bufet d’advocats, per a Mario en concret, aquella mateixa setmana.

Prompte va passar a ser la seua mà dreta. Li absorbia el temps, viatjaven junts per assumptes de treball i Mario era sempre atent i encantador. Agnès estava encantada amb la feina, però sobre tot, amb Mario. Tot en ell era perfecte.

La seua relació amb Albert anava decaient. Ell li retreia el temps que passava treballant, de la falta de diàleg i d’interès per a estar amb ell, de la falta de passió…

Aquell cap de setmana va ser definitiu. Mentre sopaven en l’hotel, Mario li va comentar que la notava absent i trista. Ella es va obrir a ell i li va parlar de la seua relació amb Albert, com sentia que s’enfonsava. De sobte, va sentir pena per ell, sabia del seu sofriment, però ella ja no podia fer res per a evitar-ho. Havia perdut tot l’interès per ell, ja no sentia res per ell. No va poder contendre les llàgrimes i Mario va ser el bàlsam per a la seua pena. De matinada, quan va despertar en els seus braços, va saber que Albert havia mort ja per a ella. Després d’aquella nit, no podria tornar a mirar-lo als ulls.

Quants anys havien passat ja! Quantes vegades Agnès s’havia penedit! No hi havia dia que no pensés en ell. Tractava d’imaginar com haguera sigut la seua vida junt a ell. Es preguntava què seria d’ell. S’hauria casat? Seria pare? Pensaria alguna vegada en ella?… Cada nit, mentre Mario dormia al seu costat, ella tractava d’imaginar que era Albert el que li donava calor al seu llit.

Després de que ella el deixés, Albert va demanar el seu trasllat i va estar des d’aleshores vivint a Paris. No haguera pogut suportar veure-la sabent que era d’un altre home. Tenia el cor massa adolorit. Res per a ell tenia sentit. Mai va voler saber què era d’ella. Solament volia que la ferida cicatritzés. Solament necessitava distancia.

Per altra part, Agnès no recordava en quin moment se li va caure la careta a Mario i a ella la bena dels ulls. Mario era solament façana. Una façana de gran bellesa, de luxe, però que amagava darrere a un home autoritari, extremadament gelós, possessiu, violent, agressiu…

Albert li va agafar la barbeta dolçament per aconseguir que alçara la mirada i poder mirar-la directament als ulls. -Agnès?… Estàs bé? Em reconeixes, no és així? Ella el va mirar als ulls. La seua mirada era molt trista. Infinitament trista. Els seus ulls brillaven per les llàgrimes que s’amuntegaven en un intent desesperat de ser ofegades.

-Vinga Agnès, ja ha passat tot. Ja no et guarde rancor, saps? Ho he superat. No vull veure’t així, no vull que et sentes culpable. Són coses que passen i ja està. És el destí. No estava escrit en ell tot allò que planejàvem, però que siguem amics sí, veritat?

Al temps que li deia aquestes paraules, la va rodejar amb el seus braços i es va fondre a ella en una forta abraçada. Agnès va reaccionar ràpidament i posant les seues mans en els muscles d’Albert es va separar d’ell.

Ni un gest, ni un somriure. Els seus ulls buscaven nerviosos per tot arreu. Res fora del normal. Els xiquets continuaven corrent i rient. Les mares embardissades en la seua conversa, alienes totalment a ells. Els ocells cantaven i l’aire arrossegava fragàncies exquisides.

Albert va mirar també a tots els costats esperant veure que era allò que buscava Agnès amb la mirada. De què tenia por? Era obvi que alguna cosa la atemoria, se li veia en la cara. Si no hagueren tingut aquell encontre casual, ni tan sols l’haguera reconegut. Aquella que tenia davant d’ell, no era l’Agnès de somriure etern, de semblant dolç i serè. La seua mirada ara reflectia temor, els ulls cansament.

-De què tens por Agnès? Què busques? De veritat estàs bé? Dis-m’ho per favor Agnès. Sóc jo, Albert. Recordes? T’he volgut fins l’infinit i més enllà. Ho saps, veritat? Mira! -i agafant-li la mà, li la va posar sobre el seu pit. Açò que batega ací dins és el meu cor, i en aquest cor encara queda molt de l’amor que et vaig tenir. No permetré que ningú et faça mal. Ho entens Agnès? Si necessites ajuda pots comptar amb mi.

-Tinc que anar-me’n Albert. No puc entretindrem més, se m’ha fet molt tard. M’he alegrat de veure’t i, sobre tot, m’alegra saber que ho has superat. Et veig molt bé. Adéu Albert. -Tornà a mirar nerviosa per a tots els costat al temps que començava a caminar acceleradament. Albert la va agafar del braç i la va obligar a detenir-se. -Que t’has alegrat de veure’m? Vinga, va! Ni un somriure, ni una besada, m’has apartat quan he intentat fer-te una abraçada i dius que t’has alegrat de veure’m? A qui vols enganyar Agnès? Estàs bé amb Mario? Compta-m’ho. Com et va amb ell?

Ella va estirar el braç per alliberar-se de la seua pressió. Esta vegada ell no la va retenir, solament li va dir: -No dubtes en cridar-me si em necessites Agnès! El meu telèfon és el mateix.

Agnès començà a caminar ràpidament sense girar-se, ofegava les llàgrimes mentre que en la gola un nus la ofegava a ella. Albert!… Estava més guapo que mai. Els anys li havien assegut molt bé. Sentia que el cor se li anava a eixir del pit. Va eixir dels jardins per a creuar l’avinguda. Tornà a mirar el rellotge nerviosa. Mario estaria a hores d’ara ja molt nerviós. No li va dir que volia anar a veure a sa mare. Temia que no la deixara i va pensar que tornaria abans que ell. No va ser així. Ara tindria que aguantar els seus crits. Ella tornaria a suplicar-li que baixara la veu, que no s’enfadara. Ell voldria saber on havia anat, amb qui havia parlat, per on havia passat… i si havia begut, fins i tot rebria algun colp d’ell, un més.

Va agafar la clau per a obrir la porta de la tanca de forja que tancava el jardí de la casa. A través de la enfiladissa que la envoltava va poder veure a Mario. Duia una copa en la mà i es mirava nerviós el rellotge. Agnès va sentir por una vegada més, recordà les paraules d’Albert: -No dubtes en cridar-me si em necessites Agnès!

Dins d’aquella casa no hi havia res que volguera, res ni ningú. Qui la obligava a obrir aquella porta? Va veure com Mario deixava la copa ja buida, mirava de nou el rellotge i agafava el telèfon. Si esperava un moment més sonaria i ell sabria que estava allí, darrere d’aquella porta. No s’ho va pensar més. Anava a fugir d’aquell monstre. No anava a permetre que tornara a posar-li la mà damunt. Començà a córrer, com si mil dimonis la perseguiren, tenia que fer-ho abans de que li sonara el mòbil. Tornà a entrar dins dels jardins. La veu d’Albert ressonava encara dins del seu cap: “-No dubtes en cridar-me si em necessites Agnès!”

Corria desesperada. El va veure allà al lluny, estava a punt d’eixir dels jardins. I si tenia el cotxe allí mateix? I si el posava en marxa i no la veia?. –“El meu telèfon és el mateix” li havia dit Albert, però ella ja no el tenia. Ni a ell ni cap altre contacte. Mario li els va fer esborrar tots. Li va entrar pànic. Ja no volia tornar a aquella casa que era una presó per a ella.

El va cridar amb totes les seues forces: -Albert!!! Va ser un crit desesperat. No tenia ni idea d’on li va eixir aquella potència en la veu. Tal vegada el pànic. Albert es va girar i es va quedar plantat. La va veure com corria, va pressentir la seua desesperació i va córrer cap a ella. Aquesta vegada va ser ella qui es va fondre a ell en una forta abraçada.

-Perdona’m Albert! Perdona’m per tot el mal que et vaig fer. Ja no retenia les llàgrimes. No podia. -Deixa’m que vaja amb tu a Paris. Si encara sents alguna cosa per mi, deixa’m que vaja amb tu, per favor!

Ell la besava per tot arreu, es bevia les seues llàgrimes. -No hi havia res que desitjara més que escoltar aquestes paraules, Agnès. Començarem per on ens vam quedar. Anem a esborrar aquest capítol. No plores. Ja està! Vinga! Ha sigut un malson. Oblidem-ho. Et vull! No he deixat mai de fer-ho.

Mai més Albert. No em posarà la mà damunt mai més. Vaig a tornar a ser jo. Recuperaré el meu somriure, la meua llibertat, la meua autoestima… recuperaré l’amor, et recuperaré a tu, Albert. Et vull. No he deixat mai de fer-ho.

Els xiquets continuaven corrent i rient. Les mares embardissades en la seua conversa, alienes totalment a ells. Els ocells cantaven i l’aire arrossegava fragàncies exquisides.

PAQUI CAYO GIL

 

 

 

 

 

Deixar una resposta: