L’INEVITABLE – Relat de Mariché Villalba

0
434

Herminia va entrar a la sagristia buscant al pare Anselm, sabia que el trobaria allà, acabava de sentir el primer toc dels oficis de la vesprada, tenia mitja hora per parlar amb ell fins que sonant el tercer, el pare, hagués d’eixir a donar la missa . En un poble de l’interior, amb tot just dos mil habitants, aquesta era l’única parròquia i el pare coneixia al detall la vida i obra de cadascun dels seus feligresos. No el va sorprendre en absolut la visita d’Herminia, era assídua tant al culte com a la conselleria.

“Pare Anselm, ho he fet” -va dir amb veu serena i mirada perduda- “Has fet què, Herminia?” – va dir ell amb cara de sorpresa davant la imatge d’una Herminia desgrenyada i amb la roba feta trossos- “Ja no tornarà a fer-me mal eixe cabró. Ara vostè pot avisar a la policia i que Déu em perdone”.

FOTO 2, la pots ficar abans de la frase Es van casar enamorats...Es van casar enamorats, o almenys això creien tots dos; els seus cossos amb prou feines es coneixien tot i que donava la sensació que les seues ànimes estaven ben connectades, eren joves i amb tota una vida per davant. Els primers anys van transcórrer tendres i durs alhora, no importava, començaven una vida junts, des de zero, amb moltes ganes de treballar pel seu futur i moltes il·lusions que es van anar perdent pel camí amb el pas dels anys, l’arribada de els fills i la malaltia de Fermín.

A mesura que Fermín empitjorava, va deixar de treballar i se li va agrir el caràcter. Els medicaments i l’alcohol no van ser bons aliats; Herminia primer i després les criatures van ser testimonis en pròpia pell d’aquesta barreja més feridora que la pólvora; paraules i verdancs els van omplir el cos i l’ànima de por, odi, ressentiment i alhora frustració per no trobar sortida a aquesta voregin en què es veien immersos.

Fermín cobrava una pensió que amb prou feines arribava per cobrir les seues pròpies despeses, així que davant la precària situació econòmica que vivien, Herminia va decidir tornar a treballar, era costurera, havia après l’ofici de la seva mare i durant els seus anys de soltera no li havia faltat el treball, parlaria amb la senyora Remeis, que regentava un taller de tall i confecció al poble veí, la dona es va posar molt trista quan li va dir que deixava la feina uns anys després de casar-se.

FOTO 3, despres de li va dir que deixava la feina uns anys despres de casar-se“Sempre tindràs un lloc ací, estimada meua, si mai decideixes tornar saps que aquesta és casa teua, ets una de les meues millors xiques, seràs una gran modista” -va dir la senyora Remeis al comunicar-li la notícia-; “Gràcies senyora, li estic eternament agraïda, m’ha ensenyat tant, ha estat una mare per a mi des del dia què vaig entrar a treballar sa casa”; “Eres la preferida per fer-te càrrec del negoci quan em jubile” -va afegir la senyora, intentant amagar el disgust que li estava causant la seua marxa-; “Gracies Senyor per les dues mares que m’has donat” -va pensar Herminia mentre abandonava el taller amb els ulls plens de llàgrimes-.

De nens, la mare convertida en escut humà, els protegia dels cops paterns; a mesura que Lucas i Manel creixien, es van anar enfrontant a l’home que cada nit, banyat en alcohol, els amargava la vida per qualsevol cosa. Van ser infinites les vegades que van demanar a la mare que el deixés, que fugira d’aquesta casa i infinites també les vegades que van escoltar aquestes mateixes paraules “No puc, li vull, no és culpa seua, és per la malaltia, quan millore…”

Un dia va passar el que Herminia portava tement feia tant de temps, els seus fills, farts de la situació i amb gran pesar per deixar la seua mare amb semblant animal, es van anar a la capital, desitjaven treballar per pagar-se uns estudis que els seus pares no podien donar-los .

FOTO 4, abans de l'ultim paragrafAmb la seva marxa les coses no van millorar, tot el contrari, Herminia feia mes hores que un rellotge a la feina, li feia por tornar a casa i Fermín ofegat en la seua pròpia vida d’inútil i davant la visió que es mantenien gràcies a la seua dona, va bolcar amb més força tota la seua ràbia contra Herminia que ja no va poder més i en un moment de desesperació ho va fer.

Mariché Villalba

Deixar una resposta: