LA PASQUA JA LA TENIM ACÍ; MONA MOLTA, LLONGANISSA POCA – Relat d’Enrique Rey

0
724

Els ous, i ben grossos que són, són de Manolet, el de la tenda. Ah! la llonganissa també la té molt bona

Ja està ací la Pasqua de Resurrecció, la Pasqua de la mona i la Pasqua del catxirulo, clar, qui el puga volar!

Últimament, s’aprofiten estos dies festius per a gaudir d’unes xicotetes vacances sobre tot, la gent jove. Cotxes per a ací, cotxes per allà,  milions de desplaçaments pertot arreu, i si fa bon temps, com està previst, el biquini no faltarà en la maleta. Segur que els taurons també tindran bones previsions.

Als anys 50-60, els desplaçaments eren curts, tot el més lluny al Pic La Creu, i a dormir a casa.

Els més jòvens, segur que no sabeu molt bé de com se celebrava la Pasqual en La Vall de Segó. Els vostres avantpassats igual vos hauran comptat alguna coseta. Vaig a permetre’m a ram del tema, a comptar-vos coses les quals passaven en aquella època.

Quan arrancaves el full del calendari i t’apareixia el següent mes, veies la data del dijous Sant, la meitat negre i l’altra meitat roig i el divendres tot roig, i cridaves amb força si estaves tot sol: “ja està ací Pasquaaaaa”, i si estaves acompanyat ho deies amb veu baixeta, com si no passara res, arribaven despeses: “ja està ací Pasqua”.

El dijous Sant, els dos colors, volia dir que era festa a partir del mig dia. I a partir d’eixe moment estava totalment prohibit fer qualsevol cosa lúdica: treballar impossible, menjar carn no s’admetia perquè no sé sap ben bé a quina part del cel havies d’anar; les poques televisions que hi havien sols emetien  pel·lícules religioses o música sacra, la ràdio amb música clàssica; els bars estaven tancats, els cines també estaven tancats; fins i tot les cases de cites, clar; aleshores no hi havien discoteques. Tot el què es podia fer -i de fet es feia- , era anar a l’església a fer la  vetla. Durant dijous i divendres Sants, com que no es podien tocar les campanes, els escolanets anaven per tots els cantons del poble tocant una espècie campaneta però, de fusta per a cridar a missa i als oficis. Tinc entés què a Benifairó es feia processó el divendres, i a Faura, la processó no eixia de la plaça.

Arribava el dissabte, i arribava l’alegria per a la gent. Ja ho tenien tot preparat per a celebrar la Pasqua de Resurrecció. Recorde amb nostàlgia que ma mare feia ximos, o  rossegons, amb trossos d’ametla, i tambè feia altres coses més. Recorde, que per a l’escassetat econòmica que hi havia, s’aprofitaven estes festes per a comprar-nos roba, el clàssic pantaló vaquer, abans, el que podia de cotó; la camisa generalment, tenía que ser a quadros i, que m’heu de dir de les espardenyes  pasqüeres?. Per desgràcia, no he pogut gaudir d’este últim plaer, el meu estat físic no m’ho ha permés. 

Per als jocs, es preparava la corda per a botar, qui s’enganxava perdia. Sempre hi havia un xic hàbil, s’enganxava a propòsit i així, botaven les xiques i, com totes anaven amb faldilla, sempre es tenia l’esperança de poder veure un poc més dalt del genoll. El clarió, per a jugar al sambori. Es preparava el catxirulo amb dues canyes fines i lleugeres, paper de seda el qual, cada un li feia un dibuix. Alguns feien vertaderes meravelles artesanals, una cua, per a compensar l’equilibri, un rotllo de fil de colomer i, si teníem sort que fera vent per a volar-lo. Bo, he de dir què alguns volien impressionar amb el seu catxirulo i així, intentar lligar amb les xiques volant-lo. És clar que ho intentaven sí, però, només s’enlairava, es sentia una gran fort rebombori cridar… UI, UI, UI, UI. També es compraven masclets, ja vos conte per a què.

Mona-1

La mona de pasqua és de Pa i Dolços Juan Pérez. He vist a Joaqui, també, molt mona, avui és el seu aniversari.

Era l’hora d’eixir. La majoria dels xics eixíem de casa pràcticament sense res, una xicoteta motxilla amb una cantimplora d’aigua i algun rossegonet que altre. Les xiques, era tot un ritual. Si alguna ja tenia algun pasqüero filat, no li deia res a sa mare ja que li tenia molta por, i si no en tenia cap, que havia de dir-li!!! . Com ja sabeu com són d’hàbils les mares, per si de cas, els posaven en la bossa de mà no un ou bullit, sinó dos, no una mona, sinó dues, amb  dos entrepans (cantells) de llonganissa, i així tot. Amb totes estes pilleries es clar, perquè havíem de portar nosaltres res!!!

Arribava el diumenge, dia gran, dia de comboi. Els xics amb els seus pantalons de vaquer, la seua camisa i espardenyes pasqüeres, tots fanfarrons, més xulos que un huit i quasi tots vestits igual, pareixien els xiquets de Sant Ildefons. Les xiques eren una altra cosa, totes coquetes; cadascuna vestia diferent, però sempre amb faldilla i si alguna s’atrevia amb els pantalons, ho passava cru en el poble. Portaven una peça que era pràcticament igual per a totes, les espardenyes pasqüeres, o mocadors al cap lligats a la nuca amb colors cridaners. Antigament, estrenaven davantals amb brodats i volants.

La tradició era que el diumenge de Pasqua, la mona s’havia de menjar en alguns llocs de la muntanya com: El Pic la Creu, El Ferreret, L’Era de Quartell, La Rodana, La Pedrera,el Cami la Mina i la Mina,l’ Eixebe, La Font de Quart, segurament em deixaré algun més. No existien ni cadires, ni taules. Havies de buscar-te un bon pi o garrofera, amb bones pedres de roig per a seure’s. 

Algunes quadrilles d’amics, abans d’arribar les Pasqües, es buscaven una quadrilla de pasqüeres, però hi havien algunes quadrilles que tenien menys sort i se n’havien d’anar a la muntanya a la ventura. Què passava si es trobaven per la muntanya a una quadrilla de pasqüeres sense pasqüeros? Ells els preguntaven -què podem jugar amb vosaltres i berenar?” Si la resposta era “carabassa” podien ocórrer dues coses: anar-se’n i continuar buscant sort o per contra, que es tragueren masclets de les butxaques i es digueren -voleu convidar-nos a berenar o comencem a tirar masclets?” Què havien de fer les xiques?  Com que ja anaven preparades, preferien convidar-los. He de dir què, en algunes ocasions, els xics han eixit amb la cua entre cames, no sempre ha sigut fàcil.

A poqueta nit, la gent acudia al seu poble corresponent. Recorde que el carrer Sant Bárbara i Major de Faura, era un autèntic formiguer de gent, cantant, ballant, botant amb al corda i un somriure en cada boca de la jovenalla. Quan arribaven al poble, els xics entraven en els bars per a refrescar, les xiques no podien fer-ho, ho tenien prohibit. Si alguna d’elles ho feia, no tenia fred, son pare s’encarregava de l’assumpte. Estos dies de Pasqua, donaven molt de sí. Moltes han sigut les parelles de nóvios que van sorgir d’ells. Sé que els temps contínuament canvien però, aquell encant que existia per a arribar a la xica que t’agradava, ja no existix. 

El dilluns, segón dia de Pasqua el destí era sagrat, La Font de Quart. Era impressionant la quantitat de gent de tots els llocs: de Les Valls, d’Almenara, de Sagunt, jo que sé, d’on més!. Alguns acudien de matinada per a agafar lloc, si t’encantaves, quan arribaves no podies ni entrar a la Font. Hi havia un ambient espectacular: famílies senceres, amics amb les seues amigues, quadrilla d’amics sols o quadrilla d’amigues soles; tots junts compartien un entorn natural únic. S’omplia de gent, de tal manera, que tots els anys hi havia algun fregament per alguna possible molèstia però, allò més habitual era el respecte entre tots. Amb altes dificultats, es jugava al Sambori, botar en la corda i altres jocs més corresponents a la festa.

Bendicio-Aigues-Font-Quart-Pasqua

A les deu del matí, les autoritats de Quart, amb algun representant de la resta dels pobles de Les Valls i Almenara, la Guardia Civil, la banda de música, la padrina  que li pertocava eixe any i el capellà, acompanyats de la imatge més xicoteta del Crist de Quart, acudien a la Font. Tot este protocol es realitzava per a beneir les aigües de la Font de Quart. En la benedicció es demanava que les aigües foren pures i clares. En aquells dies, totes les famílies de Les Valls i Almenara se subministraven de la Font. També es demanava que la Font no s’assecara, el brollador no fallava, si hi havia sequera, la Font s’assecava.

La cançoneta per eixos dies, era com una lletania que tots cantorruxaven: ”El dia de Pasqua no tenim pasqüero, anirem a l’asilo i comprarem un welo. La tarara sí, la tarara no, la tarara mare que la valle jo”

Deixar una resposta: