LA PAPALLONA – Relat de Paqui Cayo

0
738

De sobte, la veu d’un xiquet trenca la monotonia del silenci: -Una papallona, una papallona! La veu infantil desperta a la meua ment del moment en blanc en el que s’ha sumint mentre vaig caminant. Tanta sorpresa, tanta emoció pel fet de veure un insecte! M’arranca un somriure. Beneïda innocència!

La persona adulta que l’acompanya li parla de alguna cosa que sembla no interessar-li massa. Ell acaba de veure un insecte de bells colors que li fascina i corre darrere d’ell. -De què em parles?. Sembla dir-li. Jo solament vull córrer darrere d’eixa papallona. En aquest moment no vull saber res del teu món d’adults.

Jo, que no detinc la meua marxa escolte cada vegada més llunyana la veu infantil: -Una papallona, una papallona! Mentre els meus llavis dibuixen el somriure que la veu del xiquet ha pintat en la meua cara, pense que a mi també m’agradaria moltes vegades deixar-me dur per la bellesa d’una papallona, córrer darrere d’ella, ignorar el món dels adults.

Ignorar per exemple les coses que no m’interessen, fer oïdes sordes a allò que em diuen i que no m’agradaria escoltar, aconseguir que la bellesa d’una papallona fora tot allò que captara el meu interés per un moment, que res més m’importara. Disposar de tant de temps per a mi i tindre tan poques obligacions, que m’ho poguera permetre. Córrer darrere d’ella, admirar-la, somriure fascinada per tanta bellesa.

Paqui-2

La sobtada il.lusió del xiquet en veure una papallona, el seu absolut desinterés per allò de que li parla l’adult, em fa pensar. Sí, i és que el pensament vola lliure com eixa papallona. Sols necessita que el motivem un poc, que l’estimulem. A mi m’ha bastat que la veu del xiquet em desperte del moment en blanc en que m’he sumit mentre camine.

Pense en la infantesa, en eixa innocència, en eixa facilitat per a veure la bellesa en les coses més simples. Quina meravella i que bonic tot allò que ompli la infantesa. Es viu el moment, gaudeixes d’allò que tens en les mans, d’allò que veuen els teus ulls. No recordes ni t’importa què va passar ahir, o abans d’ahir. Ni penses en allò que passarà demà o despús-demà o l’any que ve. Sols ara, el moment. No controles el temps ni eres conscient de que s’acaba. Simplement… vius!

Eres conscient solament de cada cosa nova que es va obrint als teus ulls, al teu món, com pot ser, per exemple… la papallona, el seu vol, els seus colors, l’herba on s’ha detingut, la seua agilitat per alçar el vol quan estàs a punt d’agafar-la. Observes, admires, aprens… Solament, no és poc.

Abans de perdre’l de vista, em gire per a veure’l una vegada més. El somriure no s’esborra dels meus llavis. M’ha captivat. El veig córrer darrere la papallona agitant els braços, com si pogués agafar-la amb facilitat. Pense en que poc es necessita per a fer feliç a un xiquet.

I ara sí, mentre m’allunye, pense en que m’agradaria poder dir-li al xiquet: “Gaudeix de la papallona, observa-la fins que la perdes de vista, enamora’t de la seua bellesa. Gaudeix de la vida, d’aquestos moments que et regala, senzills però plens de màgia, d’encant. Observa i aprèn de totes eixes coses xicotetes que fan gran el teu món. Persegueix els teus somnis i agafa’ls. No tingues pressa de créixer, vola lliure com la papallona. VIU!”

PAQUI CAYO GIL.

Paqui-3

Deixar una resposta: