LA MEUA PASSIÓ – Relat de Paqui Cayo

0
725

I tu, què t’enduries a una illa deserta? Alguna vegada vos han fet aquesta pregunta?

A mi si que me l’han feta. Tal vegada per traure tema de conversa en algun moment d’avorriment. Ves a saber.

I encara que no sé que pinte jo en una illa deserta, finalment entre en el joc i em pose a pensar.

Hauria que meditar-ho bé, analitzar el més mínim detall per tal de que, després, no hi hagueren lamentacions. Tindre en compte algunes coses, com pot ser el fet de que no hi hauria electricitat. Aleshores, descartat qualsevol aparell per a escoltar música. Com a molt, una guitarra espanyola.

Imprescindible material per a la higiene personal. Però caldria descartar també la màquina per a depilar-se, el assecador, la planxa… Recordeu-ho, no hi ha electricitat. Uf! quins pèls! No vull ni pensar-ho! Algun mocador per al cap em valdria.

Tampoc podria faltar un poc de roba d’abric per a les nits, vestit de bany per al dia (estem en una illa).

16144878_1425438560834609_1620957227_nAliments… Me’ls tindria que proporcionar jo sola, amb les meues pròpies mans. Tindria que pescar o caçar… Uf! Em costaria feina fer-me l’ànim. De debò. Crec que em faria vegetariana. Siga com siga, necessitaria ferramentes per a la tasca. En fi… Fonamentalment material de supervivència.

Pense que hi ha una cosa, en la que coincidirem molts de nosaltres, que no ens podria faltar en la maleta: són els llibres, molts llibres per a llegir. Veritat?

En una illa deserta on temps lliure seria allò que més ens sobraria, no podrien faltar els llibres. Els devoraríem!

No obstant açò, jo, personalment, anteposaria als llibres i a tot allò que abans he esmentat, fulls, un grapat ben gran de fulls de paper en blanc i un altre grapat igual de gran de bolígrafs.

Des de ben xicoteta he sentit autèntica passió per l’escriptura. Un full en blanc ha tingut sempre per a mi un fort magnetisme. És veure’l i, de sobte, m’entra la necessitat de deixar alguna cosa allí plasmada. Qualsevol cosa, la primera que se’m passe pel cap.

Descriure una imatge que m’ha semblat preciosa, alguna cosa viscuda que he evocat de sobte, dóna igual, el que siga. És un alleujament, una necessitat.

Mentre vaig caminant, qualsevol cosa que escolte, que em cride l’atenció o atraga la meua mirada, es transforma automàticament en historia per a mi, en alguna cosa que contar. Vaig forjant-la mentre camine, vaig coent-la, fins al moment en que li done vida deixant-la immortalitzada en el paper.

Des d’on em ve aquesta passió per l’escriptura? Per què m’agrada tant escriure?…

No ho sé. Si que sé però, que m’encanta que m’agrade. Em sent afortunada de tindre aquesta necessitat d’ escriure sentiments, de traure’ls a fora, d’immortalitzar-los.

Et poses a escriure i vas soltant i soltant, i quan t’adones, ho has dit tot, t’has esplaiat i no hi ha ningú, però ningú, ningú, que s’haja atrevit a replicar-te o a interrompre’t.

Escriure és la possibilitat que tenim de que els nostres sentiments, tot allò que ens ompli, isca a fora i que es quede ací, plasmat en un full per a sempre. Per si la memòria gosa esborrar-los algun dia.

És la millor manera d’ alleujament que conec, la meua vàlvula d’eixida, la meua passió. Una passió a més a més, que no em demana res. Solament un poc del meu temps, un full, un bolígraf, o bé un ordinador. Això sí, molt important, tindre alguna cosa que contar.

I tu… Que t’enduries tu a una illa deserta?.

PAQUI CAYO GIL

Oscar Wilde va dir: “Per a escriure sols fan falta dues coses, tindre alguna cosa que dir i dir-ho”.

Deixar una resposta: