Juan Bautista, per què tanta pressa a anar-te? Què la teua missió per a muntar el betlem més bonic, ha de ser en un altre lloc?

0
2780

El jugador de color és Juan Bautista Camarelles Guillem

Prompte vaig conèixer a Juan Bautista Camarelles Guillem. Per als seus primers pèls del seu cabell, els seus pares van decidir portar-ho a la perruqueria del meu pare, molt bon amic del seu. Jo, dos anys més que ell, assegut estava en la perruqueria, en una xicoteta cadira de boba, allí va començar la nostra bona amistat. Va vindre amb la seua mare, la qual li va dir al meu pare, Enrique mira que pots fer amb ell, no hi ha manera que vulga tallar-se el pèl. Va ser una tasca complicada tallar-li el pèl, no la primera vegada, sinó en molts anys, tenia pànic. Unes vegades, esperant amb la seua mare, s’escapava corrent de la perruqueria, unes altres, amb la meitat del pèl tallat i plorant, eixia com un tir sense rumb pel poble, sempre havien de recórrer al guàrdia del poble per a cercar-ho.

Moltes hores vaig passar en la teua casa jugant amb els teus joguets mès actuals d’aquells anys, que pocs teníem i jo gaudia amb tu i més amics.

Record amb nostàlgia l’època quan teníem entre els dotze i catorze anys, on els amics vam fer un equip de futbol amb el nom “Butano”, va ser pel color de la samarreta. Ens desplaçàvem fins als pobles de la baronia amb bicicleta. En els seus inicis com a jugador, Juan Bautista jugava de defensa central. No tenia molta altura de centímetres, però sí caràcter. Els turmells dels davanters acabaven el partit plens de colors.

L’equip que es veu a la foto va ser quan jugava en els juvenils del Club de Futbol Les Valls, 17 anys tenia ell i els seus amics de sempre, que també estan en l’equip. Ací ja no jugava de central, va passar a lateral dret, s’aprofitava millor la seua velocitat i el seu geni.

Dels últims anys, recorde la seua passió que expressava tots els anys amb el seu betlem. D’un any a un altre, sempre una figura nova apareixia. La veritat, no sé perquè, en el nadal de l’any 2017, no ho va muntar, em va dir que ho muntaria més bonic en el pròxim nadal.

Vaig ser a veure’t a l’hospital, estaves acompanyat per la teua família, només faltava la teua mare, però et va cridar per telèfon i li vas explicar tot el que sabies. En finalitzar amb la teua mare ens vam donar una forta abraçada i et vaig demanar permís per a tornar a veure’t. -M’alegre de veure’t, em vas dir. Però la forta abraçada va ser de comiat i el teu somriure sorneguer s’ha anat amb tu.

Juan Bautista, per què tanta pressa a anar-te? Què la teua missió per a muntar el betlem més bonic, ha de ser en un altre lloc?

Encara que no siga físicament, tens la meua abraçada a la teua disposició perquè t’acompanye en aquest nou viatge que has emprès.

Deixar una resposta: