HUI VINDRÀ – Relat de Paqui Cayo

0
1214

Es mira en l’espill i dubta un moment. Estarà bé així? Estarà suficientment atractiva per a ell? Torna a mirar-se una vegada més.  Volguera veure’s guapíssima, però no acaba d’agradar-li allò que veu.

Obri l’armari i busca alguna cosa que la faça sentir-se més còmoda, més com ella és, senzilla, natural, amb eixa frescor dels seus recentment estrenats divuit anys.

S’haurà canviat de roba com unes quatre vegades i ara per fi… si!
Li agrada. Aquests vaquers li senten prou bé.
S’ha posat una brusa blanca entallada. Els botons oberts fins al pit.
Es mira de nou i somriu. Es retoca el rimel i li dóna un toc suau de carmí als llavis.

Sempre és així d’exigent amb ella mateixa. No s’agrada gens, està plena de inseguretat i d’absurds complexes, però ell la vol així, com és. Al menys això és el que li diu.

image1Hui vindrà. Després d’uns mesos d’absència on solament les cartes que a diari s’escrivien l’un a l’altre, omplien el buit. Cartes plenes d’amor, de sentiment, de nostàlgia, de ganes. Cartes que es mullaven de llàgrimes mentre s’escrivien, mentre es llegien. Cartes… Solament. Hui vindrà.

Mira el rellotge, ja quasi és l’hora. Obri la finestra per a comprovar com està el temps. Cap al mig dia uns núvols grisos han tapat el sol i sembla que no presagien res bo. El cel continua encapotat, però no va a ploure. No pot ploure. No plourà.

En la ràdio sona una cançó:

“Cae la nieve, esta tarde no vendrás. Cae la nieve y mi amor de luto está. Es como un cortejo de lágrimas blancas y el pajaro canta las penas del alma…”

Serà una premonició? Que trist li sembla de sobte eixa cançó!

“… Esta tarde no vendrás grito al desesperar, más cae la nieve y no vienes a verme…”

I si no ve? Mira de nou per la finestra… Ara plou! No importa, ella anirà i ell estarà allí, esperant. Han esperant tant aquest moment! Han comptat els dies, les hores, els minuts… La pluja no va a ser prou motiu per a retardar un encontre tan desitjat.

No se ho pensa més. Ja és l’hora. S’acomiada de la mare que la mira sense dir res. No fa falta. Sap de sobra com és la seua filla, sap del seu romanticisme, de la il.lusió que té posada amb ell. És el seu primer amor. Encara pot recordar tot allò que també va sentir ella en un temps que no li sembla tan llunyà.

Ara solament hi ha que mirar la cara de la seua xiqueta, és la felicitat personificada. En silenci demanarà que no li trenquen el cor, que no la ferisquen, que ningú apague mai el seu somriure.

Ja està al carrer, el seu pas és lleuger. Ni tan sols nota la fina pluja que va calant-la poc a poc. De sobte el cor sembla eixir-se-li del pit. Allí està el cotxe, i ell està dins, esperant. Déu! Com l’estima!

La pluja cau més forta ara. No importa. Ells per fi estan allí, junts en el seu lloc, el lloc dels seus encontres, el lloc tan estimat, el lloc tan desitjat…
La pluja cau i esborra el paisatge.

“… Esta incertidumbre, el frio y la ausencia, odioso silencio, inmensa tristeza. Esta tarde no vendras grito al desesperar, mas cae la nieve y a mi lado no vienes…”

Ja no importa res. Ara somriu feliç mentre s’abraça a ell. La pluja cau, però solament per a ser testimoni i còmplice mut de tot l’amor que s’amaga darrere d’aquells cristalls.

PAQUI CAYO GIL.

NOTA: Lletra de la cançó “Cae la Nieve” de Adamo.

Deixar una resposta: