FINAL D’HISTORIES DE POBLE I DE CIUTAT – Relat de Mariché Villalba

0
290

“Bon dia, és vosté Don. Antonio?” – va preguntar a un retor que eixia del confessionari- “No, Don Antonio està a la sagristia”; “Moltes gràcies pare”.

Don Cristóbal caminava intentant no fer massa soroll però les  sabates eren noves i els tacons sonaven molt fort, no volia pertorbar la pau que es respirava en un lloc que li imposava tant respecte. Mentre s’apropava va poder vore una persona eixir de la sagristia, per la seua indumentaria va deduir que seria una monja, com que estava fosc i prou lluny no va distingir-li la cara. Es va arrimar i donà uns colps a la porta que estava mig oberta.

“Bon dia, Don Antonio? “; “Si, sóc jo, entre”; “Em dic Cristóbal Guardiola, sóc el marit de Victòria, em recorda pare?” – el capellà li va allargar la mà- “L’estava esperant, sentes per favor”; “Be mosen, la meua dona m’ha possat al corrent i estic d’acord amb l’adopció. M’he permès redactar un esborrany de contracte perquè la mare el signe, ens agradaria que no hi haguera intermediaris, deixar-ho tot ben lligat no siga cosa que a última hora es torne enrere “.- tenia pensada la quantitat de diners que li donaria a la jove per cobrir les seues despeses fins al part i després d’ell, encara que deixaria al senyor retor que donara el primer pas en el tema econòmic- ” Hauria d’acompanyar-me, millor parlarem amb la mare superiora, han anat a avisar-la, ens reunirem amb ella al convent “; “Com vosté crega més convenient”-li va dir Don Cristobal mentre el seguia fora d’aquell lloc-

Van eixir de l’església, en uns minuts estaven travessant el claustre, el jardiner es trobava  arreglant les flors. “Un altre” -va pensar mentre els veia entrar a les dependències.

La germana Pilar estava esperant al passadís per acompanyar-los al despatx. El capellà i el notari  es van sentar davant  la superiora i la germana es va quedar dreta al seu costat- “Reverenda mare, Don Cristóbal i la seua esposa desitgen ser pares, el Senyor no els ha concedit la gràcia de ser-ho, per la qual cosa i tenint en compte que son persones exemplars, pense que es mereixen formar una autèntica família cristiana beneïda amb l’arribada d’un fill. Atenent a lo delicat de la questió que ens ha portat aci, he preferit que ens reunírem sense la senyora Victòria fins que tingam lligats tots els detalls de l’assumpte”; “Em sembla bé, pare”; “Si em permeten, m’agradaria mostrar-los el document d’adopció. Com ja li he dit al pare Antonio, no es tracta de desconfiança, es tracta d’evitar problemes d’ultima hora”; “Mire Don Cristòbal, la situació es la seguent: hi ha una jove, soltera, de família amb pocs recursos economics, està be de salut, un poc cabuda i que en unes dies donarà a llum. Ella no podrà fer-se càrrec del menut i la seua família tampoc, per a ells és més be un problema greu. Ella es nega en redó a donar-lo, criteri contrari al dels pares, que ni els passa pel cap l’opció d’una boca més que alimentar en el sou de jornaler com unic mitjà per mantindrels. Pel bé de la criatura, que no té culpa de res, i de la propia mare, hem pensat que el millor es entregar-lo només naixer a una família cristiana que puga fer-se càrrec d’ell com és degut “; “Mare, pot estalviar-se els detalls; tenint en compte el cas, l’únic que necesite és saber qui signarà el contracte d’adopció per redactar-lo de nou; la meua dona ha de quedar fora de tot açò, l’hi ho demane per favor “; “Com a maxima autoriatat aci, seré jo qui signe el document, en el qual haurà de constar l’abandonament del recien nascut al convent sense cap rastre de la mare, només nosaltres quatre sabrem la veritat. Vostè, senyor Cristóbal, atenent a les accions d’un bon cristià, que ho és, i per iniciativa pròpia, farà un donatiu a la congregació i ens oferirà la seua col·laboració en altres assumptes d’aquesta delicadesa que puguen sorgir en un futur “; “D’acord, reverenda mare; jo m’encarregue de tot “; “Estigues tranquil, la germana Pilar el mantindrà informat”-digué la mare superiora mentre els acompanyava a la porta i s’acomiadava d’ells.

A casa, Manuela havia preparat el vestit d’encaix negre per a la senyora, ahir vam treure la mantellina i la vam estendre damunt el llit de l’habitació de convidats per vore si desapareixien les arrugues dels plecs que es van marcar pel temps guardada a la caixa de la roba, ara una planxadeta amb cuidat i quedaria perfecta.

“La senyora Victòria està preciosa amb aquest vestit, els cabells recollits en un topo i la mantellina li donen un aspecte molt elegant, veritat?”-li vaig dir a Manuela, que no em feia ni cas i només corria d’un costat a l’altre de la casa mentre murmurava paraules que jo no li entenia gens ni miqueta.

El senyor encara no havia arribat de la reunió amb el sacerdot, “si no es dóna pressa farem tard i no podem arribar tard a la recepció” -repetia Manuela, intentant tindre-ho tot apunt.

Amb la feina feta i la senyora arreglada ja no em necesitavem, vaig demanar permis pera anar-me’n a la meua habitació, aleshores vaig traure la nota que em va donar Rosalia i la vaig tornar a llegir.

“Estimada Pura, hem fet un grup d’assalt encapçala’t per Carles, no el coneixes però té contactes a la capital que ens ajudaran en la nostra missió, som cinc, pocs però amb molta il·lusió, ja tenim la bandera a punt, no puc dir-te on la col·locarem perquè encara es barallen pel lloc on puga fotre’ls mes  al pas de la desfilada. Queda’t a casa tot el dia, es el mes segur per a tu, intentarem desbaratar la comitiva quan passe per la Pau. Et demane que no vages a vore-ho, no suportaria que patires cap contratemps. Per sempre teu, Ramón ”

Quan anaven a eixir cap a la plaça de l’Ajuntament, Manuela vingue a buscar-me per anar amb ells, li vaig dir que no em trobava bé i em vaig quedar gitada al llit amb els ulls tancats i resant per que a ningú dels meus els passara res greu.

Gràcies a Déu els tres van tornar a casa sans i estalvis. A Manuela la van portar unes joves dependentes del mercat, estava pàl·lida, desgrenyada, desorientada; cridava a veus a la senyora i no atenia a raons que allí no estava. Els senyors van arribar unes hores després, la senyora semblava cansada i es va ficar al llit immediatament, tot just uns minuts més tard de la seua arribada van cridar a la porta.

“Bona nit, Què se li oferix?”; “Bona nit, Don Cristóbal Guardiola?”; “Si, és ací”; “Sóc la germana Pilar, diga-li que és urgent” -La vaig convidar a passar i esperar un moment mentre anava a buscar-lo-. “Don Cristòbal, sor Pilar està a la porta”; “Que entre. Pura, que ningú ens moleste”; “Com vostè mane senyor” La monja va entrar al despatx, va tancar la porta darrere seu i jo me’n vaig anar a atendre Manuela i la senyora.

Anava a fer el sopar per al senyors quan van sonar de nou la porta, “Hola Pura”; “Hola Miquelet, on vas a estes hores? No et fa por anar pel carrer amb tot el guirigall que s’ha muntat hui? “; “Jo sóc un valent, no ho saps? Porte una nota per a Don Cristòbal del senyor Anselmo “; “Ara està ocupat, deixa-me-la i quan acabe li la done”; “Pureta guapa, no puc anar-me’n sense cap resposta, Lluis m’ha advertit que son tio és capaç de donar-me una pallissa si no faig l’encarrec com m’ha manat, per tant m’espere el que siga menester”; “Està bé, vine amb mi a la cuina i et prepare alguna cosa mentre tant, què t’abellix?”; “Una tassa de xocolate i uns xurros, si pot ser”; “Ha, ha, ha!” – va riure Pura amb la petició del xiquet, menut pillastre estava fet- “Amb un got de llet i un tros de prim vas més que sobrat”

A la taula de la cuina la llet i el prim van desaparèixer en qüestió de segons; Pura va encendre la ràdio, li va posar més llet i es va escudellar per a ella també “Quin dia portem, no he provat mos des de l’esmorzar” -va pensar mentre bufava la llet massa calenta- “Atemptat fallit al pas de la comitiva per…” -Començava el noticiari de les huit-. “…tres detinguts per intentar desplegar una bandera republicana a…” -continuava dient el locutor-. “…gent trepitxada mentre fugia d’un allau de pedres llançades de no es sap on, al pas de la comitiva per…”-escoltava Pura amb cara de preocupació- “…danys materials sense importància…”; “quin empastre haurien fet estos?”-pensava pura mentre la radio continuava amb la noticia-;”…detinguts Joaquín Roig, Ramon Cebrià i Florenci Ripoll…”; “No pot ser… ¿Ramón?… ¿Detingut?…” -se li va escapar amb veu alta a l’hora que replegava els trossos de vidre de terra- “Pura, estàs bé?” -li va preguntar el xiquet desconcertat per la seua reacció-. “Si, si, tranquil, se m’ha esvarat de les mans, no passa res” -va contestar-li intentant dissimular la seua torbació-.

El senyor em va cridar des del passadís, vaig anar a vore que volia i de pas li vaig donar la nota de Don Anselmo. “Don Cristòbal, el xic espera una resposta”; “Un moment Pura, acompanya Sor Pilar a la porta”; “Adéu”; “Adéu germana”. El notari va entrar al despatx i als pocs minuts va eixir amb la resposta, que vaig entregar al Miquelet. “Ves amb compte”; “Gràcies Pureta” -la va besar a la galta i se’n va anar corrent-.

A la cuina, amb la ràdio en marxa parlant per a les parets, Pura continuava perduda en els mateixos pensaments “pobre Ramon, anirà a la presó i ningú podrà fer res per ell” Si la seua mare descobria alguna vegada que seguien en contacte era capaç de qualsevol cosa, bona era sa mare.

“Pura, no soparé a casa, si la senyora pregunta per mi li diu que no m’espere desperta, que tornaré tard, he de fer una visita al pare Antonio i després em reuniré amb Don Anselmo i altres senyors a La Barraca”; “Com vostè mane Don Cristóbal”; “Diga-li també que demà la acompanyaré jo als oficis”; “No es preocupe que ho faré”.

Uns dies després, tots vam tornar al poble, ningú em va dir res però ho vaig endevinar, esta vegada ens quedariem allí una bona temporada; la mare de llet es va instal·lar a una habitació paret amb paret en la dels senyors i jo …

“Una jove tan guapa com tu, no hauria d’anar sola a aquestes hores per uns carrers tan foscos” -la vaig tornar a escoltar cada nit.

Mariché Villalba

Deixar una resposta: