EN EL VENT – Relat de Paqui Cayo

0
278

Els dies començaven a ser llargs, la roba començava a molestar. Dúiem poc menys d’un mes de la nova primavera. Tercer any d’una nova dècada, la dels setanta, i la sang d’una primerenca adolescència bullint en les venes. Tot era bonic aleshores, i les ganes de viure, de soltar-se un poc de les lligadures dels pares, de sentir-nos lliures començaven a aflorar… “Libre, como el sol cuando amanece yo soy libre, como el mar…” Aquella cançó… posava els pels de punta! Quina veu! Impressionant!

Apuràvem en la plaça del poble les últimes hores d’aquell setze d’abril. Qui tenia ganes de amagar-se en casa? Amics, riures, una temperatura idònia. Que més podíem demanar? De sobte…

Coneixeu eixa sensació de ràbia quan et diuen alguna cosa que no voldries haver escoltat? Jo la vaig sentir en eixe moment. Per què? Per què tenia que vindre aquella xiqueta a dir-nos allò que de sobte ens va deixar a tots muts i va esborrar el somriure de les nostres cares? No és veritat! dis-nos que no és veritat!

No era sang de la meua sang. Ni tan sols el coneixia personalment. Mai el coneixeria personalment segurament. Però ja era el meu ídol. D’alguna manera l’estimava. “De porque te estoy queriendo, no me pidas la razón…”

Si, ens va assegurar que era veritat, que acabava d’escoltar-ho. La vaig odiar en eixe moment, vos ho assegure, com si ella tinguera la culpa. Ens va gelar la sang, eixa que començava a bullir en les venes. Ens va deixar sense ganes de jocs, ni de riures, ni de res. Tot era fosc de sobte, com la nit que començava a caure.

Vaig posar la tele quan vaig arribar a casa. I vaig posar les noticies. Els meus pares em miraven sorpresos de que jo tinguera interés de veure les noticies. Totes, des d’el principi fins al fi les vaig estar seguint amb interés. Esperant que donaren la noticia. Millor dit, esperant que no la donaren. Però la van donar. Quan ja començava a pensar que aquella xiqueta ens havia gastat una broma de molt mal gust, la van donar.

“Un libro quedará abierto, una carta sin escribir. De un árbol caerá una hoja y yo me alejaré de ti…” La lletra d’aquella cançó no deixava de rondar-me pel cap. Era com una premonició, com un comiat. Vaig sentir fred… ” Esta será mi casa cuando me vaya yo, esta será mi casa cuando te diga adiós…” Fred!

Un accident de trànsit i aquella veu impressionantment potent, s’apagava per a sempre. Vaig plorar de ràbia, d’impotència… no tinc cap vergonya de dir-ho.

La despietada mort vènia una vegada més a truncar injustament una vida jove, una vida que tenia un grapat gran de somnis i de projectes. Que triomfava en tots els aspectes personals i professionals. Que prometia. Arrabassant-li a ell, a la seua dona, a la filla que tenien i a la que estava en camí, l’oportunitat de gaudir junts de la vida. I a nosaltres, a tots els que ja l’admiràvem, el plaer de continuar gaudint de noves cançons. No va ser capaç, no obstant, de que caiguera en l’oblit. Ni ara, quaranta-cinc anys després, ni mai.

“Si no estoy junto a ti pero crees sentir que acarician tus manos, si no estoy junto a ti pero crees sentir que alguien besa tus labios, si tú escuchas mi voz, mis palabras de amor y no estoy a tu lado no te asustes mi amor te lo voy a explicar, no te asustes mi amor. Es el viento….”

En el vent, en un bes, una flor, una frontera, la llibertat, un tren que se’n va, unes cartes grogues… En totes eixes coses i en moltíssimes altres més estarà sempre, sempre la teua veu. Més potent que la despietada mort.

PAQUI CAYO GIL

 

 

 

Deixar una resposta: