DIARI INTIM D’UNA ADOLESCENT – Relat de Paqui Cayo

1
797

Han caigut en les meues mans per casualitat, sense buscar-ho. Llibretes, llibres guardats en algun moment. Alguns d’ells des de fa més de quaranta anys. Com pot ser aquesta llibreta que ara sostenen les meues mans i analitzen els meus ulls. Una libreta de tapes grogues decorada amb lletres grans, majúscules, donant-li títol a allò que guarda escrit en el seu interior:  “Diari íntim d’una adolescent”

No puc evitar somriure. De sobte passen davant meu imatges de la adolescent que vaig ser. Puc veure’m escrivint en aquella llibreta com si el temps no hagués passat. No puc resistir la temptació per més temps. Òbric la tapa i llig:
“Volgut diari…”

Paqui

Lògic, el diari d’una adolescent no pot començar d’altra manera.

“…El meu nom és tal i tal, tinc quinze anys, prompte en compliré setze…”

A eixa edat solem anar per davant, diem els anys que anem a complir, tenim pressa per créixer. Poc a poc anem aprenent a fer tot el contrari, es a dir, no diem els anys que anem a fer, si no que esperem fins l’últim moment: “com dius?, quants?… A no, no, perdona. Fins que no siga tal hora i tants minuts del dia tal, encara no els he complit, no em faces més vella del que sóc, fes el favor”.

Mentre em faig aquesta reflexió, m’envaeix un poc de nostàlgia per aquells anys que, sense saber com, han anat allunyant-se. Detinc la lectura. Estic temptada per un moment de deixar la llibreta on estava i oblidar-me d’ella, però la curiositat i les ganes de retrobar-me amb la meua jo adolescent, recordar que i com pensava, quins eren els meus sentiments, les meues inquietuds, les meues pors… és ja massa forta. Continue llegint.

“…Saps? Necessite algú en qui confiar. Necessite algú a qui contar-li els meus sentiments, allò que em fa sentir a vegades feliç, a vegades desgraciada. Algú que m’escolte i no m’interrompa, algú que em deixe soltar tot allò que em crema per dins. Tinc bones amigues. A la meua amiga “fulanita” la vull molt, sempre ens ho contem tot, però a vegades tinc la sensació de que no s’entera d’allò que li dic. La seua mirada està com absent, com pensant amb les musaranyes i jo em sent com si estiguera parlant sola. Com si les meues paraules caigueren en sac buit.

Hui se m’ha ocorregut. He pensat en tu. Et crearé, et donaré vida i et tindré ací, en la meua tauleta de nit. Seràs el meu tresor secret, el meu confident. Ningú més que jo tindrà accés a allò que jo t’aniré comptant.

T’anomenaré el meu diari, però això no vol dir que et comptaré coses tots els dies, no. Ho faré solament quan tinga alguna cosa important per a comptar-te. Quan allò que senta en el meu cor, siga tant fort que no em càpia a dins, que m’ofegue, que tinga perill d’explotar. Ja siga d’alegria o de pena. M’entens?

M’agrada molt escriure, em relaxa. No se, hi ha gent que li relaxa fumar, a mi no (no fume i espere no fer-ho mai) a mi em relaxa escriure. Quan escric puc esplaiar-me, deixar que fluïsquen les paraules i ningú m’interromp. Això és tot un luxe.

A vegades pense que la gent no sap dialogar ni tan sols escoltar. Tots tenim la necessitat, algunes vegades, de contar-li a algú els nostres sentiments, però és molt difícil. La persona escollida per a confident també té alguna cosa que comptar-te. Aleshores té pressa de que acabes el teu monòleg al que, segurament no li ha fet massa cas, per a soltar el seu, que curiosament, si que espera que escoltes i que li el comentes. Que complicat es tot a vegades!…”

Arribat aquest punt, torne a retindre la lectura. Ara és sorpresa allò que reflecteix la meua cara. Açò exactament, és una reflexió que faig moltíssimes vegades també ara. Quan em pregunten d’on em ve aquesta passió per escriure, sempre conteste que escriure és l’única manera d’alleujament que conec, l’única manera de dir tot allò que vull dir sense tindre la sensació de que alguna cosa se m’ha quedat dins per que m’han interromput abans d’acabar de dir tot allò que volia dir. Em sorprenc al descobrir que, aleshores ja pensava igual. Somric de nou. Doncs, no he canviat tant amb el pas dels anys. Alguna cosa queda encara en mi d’aquella adolescent.

A mesura que vaig llegint sent més i més curiositat. Passe els fulls ràpidament per a veure si queda molt per llegir i comprove que la llibreta està plena. Fins el cartró de la contra-portada. Agafe cadira, ací hi ha per a una bona estona.

Després de la introducció, que està encapçalada per la data, tarde prou a tornar a escriure res. Quan ho faig de nou, és per a comptar-li ja els meus sentiments.

“…Volgut diari. Ha passat ja algun temps des de que et vaig crear i fins ara no he tornat a agafar-te. Ho sent. Ja et vaig dir que no escriuria tots els dies, solament quan tinguera alguna cosa important per a comptar-te.

Hui l’he vist! Açò és prou important per a que ara, encara que ja és molt tard, encara que tots dormen, encara que estic en el llit i s’em tanquen els ulls, encara que estic molt cansada… a pesar de tot això, necessite parlar-te d’ell.

El diumenge en la discoteca vaig tornar a ballar amb ell. És increïble, però… em sent tan bé en els seus braços! no m’havia passat mai abans. Després… s’acaba i jo continue sense saber que sent ell per mi.

És tan guapo! Crec que estic enamorada. O tal vegada no, no ho se. Però és que quan el veig sent que em puja foc a la cara, no puc evitar-ho. I dins del meu cos… no se si seran les papallones que diuen que et ballen en l’estómac, però se m’afluixen tots els músculs i crec que em vaig a desmaiar. Espere que ell no ho note per que em moriria de la vergonya.

Ja se que sóc molt jove encara i que em queda molt per aprendre, per viure. Però necessitava dir-te que hui l’he vist. L’he vist i m’ha mirat. M’ha mirat i m’ha somrigut. Vaig a morir d’amor!…”

I així, mentre vaig llegint, vaig recordant, com si el temps no hagués passat, tot allò que vaig anar deixant plasmat en aquella llibreta. Els nous sentiments que començaven a aflorar en el meu cor d’adolescent, un cor que anava madurant.

De sobte m’envaeix una infinita tendresa per aquella xiqueta de quinze anys que s’obria a un món desconegut i ple de sensacions, amb molts temors, molta incertesa, molts interrogants. Tinc la impressió d’estar llegint una novel.la d’amor i desamor, amb l’avantatge de que ara no hi ha angoixa per que ja se el final.

És curiós, però mentre revisc aquests moments que van ser importants per a mi, puc comprovar que ho recorde tot perfectament. Com si ho haguera deixat imprés en algun racó de la memòria. Res d’allò que compte em resulta nou, res se m’havia oblidat. Solament ho mantenia en letargia, i ara, simplement estic refrescant-ho, despertant-ho d’eixa letargia, revivint-ho.

Continue per molt de temps escrivint de tant en tant. Parlant de dubtes, de pors, de decepcions, d’encontres, de il.lusions, projectes, d’amor… sobretot d’amor.

“…Volgut diari. Hui deuria de sentir-me molt feliç, deuria de tindre ganes de cantar, ballar, cridar als quatre vents que estic enamorada i que sóc la persona més feliç del món. I és així, però ni tinc ganes de cantar, ni de ballar ni de cridar ben fort com em sent. Solament tinc ganes de plorar. Em sent molt desgraciada.

Ahir vam passar tot el dia junts, els dos sols. Com m’haguera agradat que el temps s’haguera detingut. Però el temps ahir no es va detindre i ara ja no vull que ho faça. Ara vull que córrega, que córrega lleuger, molt, molt lleuger.

Volgut diari. Se’n va a fer el servici militar. No se quan de temps vaig a estar sense veure’l. Crec que en principi estarà dos mesos sense vindre, fins que jure bandera. Després li donaran uns dies de permís per a destinar-lo després a Melilla. Tot un mar separant-nos. Crec que no ho vaig a poder suportat. Que vaig a fer?

Guardaré per a sempre el record d’ahir. Va ser tot molt bonic, però en l’aire estava l’ombra d’un comiat. Vaig a comptar dies a partir d’ara, hores, minuts, segons, dècimes de segons…

Ma mare m’observa en silenci. No és tonta, sap de sobra sense que ningú li ho diga, que el que se’n va a la mili no és solament un amic.

M’ofega l’ansietat volgut diari. Espere que no tarde en escriure’m i que no es canse de fer-ho. Les cartes seran allò que ens mantindrà units a pesar dels quilòmetres i d’aquest infinit mar que ens separarà…”

Ara, al detenir-me un moment en la lectura, em sorprenc somrient i emocionada per tot allò que vaig rememorant. Va ser dur, molt dur. Dos mesos primer, després cinc i el període més llarg de tots, set mesos. Set mesos sense creuar el mar per vindre a casa. Però tot passa i allò també passà. En el fons, també va tindre la seua part bonica. Més de dues-centes cartes ho ratifiquen.

Per fi arribe a la contraportada. Ja no queden fulls en blanc i allí, en el cartró de la tapa em vaig acomiadar del meu diari.

“…Volgut diari. Quant de temps ha passat des de que et vaig escriure per última vegada. Anys! Quantes coses han passat. Bones, totes bones. I jo sense dir-t’ho. Et dec una disculpa.

Quants moments he passat amb tu. Ara que has caigut de nou en les meues mans i estic rellegint-te estic espantada de veure la lletra tan horrorosa que he fet moltes vegades. No m’estranya. Sempre ho feia seguda en el llit, amb poca llum per a que els meus pares no em cridaren l’atenció, cansada i la majoria de les vegades amb moltíssima son.

Has sigut un bon confident. Has deixat que m’esplaiara amb tu, has sigut el meu bàlsam. No saps bé com em quedava de relaxada després de comptar-te tot allò que tenia necessitat de comptar-li a algú. Ací te ho he deixat tot i tu ho guardes com un tresor.

Recordes tots els dubtes, totes les pors i tota la inseguretat que tenia? Quantes vegades m’he fet preguntes per a les que no trobava resposta. Tu eres un bon confident, però no tens veu. Escoltes en silenci i calles. Sempre fidel i discret. El problema és que tampoc pots ajudar-me, donar-me la teua opinió, el teu consell.

Volgut diari. Saps? Em case! Em case amb ell. Sóc la persona més feliç del món. Estic molt il.lusionada per la vida que vaig a estrenar amb ell i espere que dins de molts anys puga seure’m i escriure’t de nou per a dir-te que continue sent feliç. Tant com ho sóc ara, més si cap.

Tinc que dir-te que ara són unes altres les pors que tinc. Esta clar que les pors i la incertesa ens acompanyen sempre. Açò no és el fi, és l’inici d’una nova vida amb ell. No me ho puc creure!.

Hui un home, al veure la meua il.lusió, m’ha dit: “no et cases xiqueta. S’acaba la màgia. No hi ha res més bonic que allò robat. Els besos robats, una abraçada quan ningú vos veu, una palmadeta en el cul arriscant la pell ara que el pare no mira, un racó que solament vosaltres coneixeu per a donar-vos tot l’amor que teniu, l’adrenalina que provoca la por a ser descoberts… no et cases boba! Les coses fàcils perden interés.”

Pot ser que l’home tinga un poc de raó. Pot ser que estiga tancant la porta de les il.lusions, pot ser que siga veritat allò de que l’abundància matà la fam, pot ser que siga veritat que allò que ja és teu perd interés… poden ser tantes coses!

Pense que en la vida hi ha etapes. La dels besos robats en la foscor ha sigut bonica però ara toca donar-li entrada a altra que espere que no siga menys bonica. Tanque també la etapa que he compartit amb tu, volgut diari. Ha sigut un plaer compartir amb tu tants moments i confidències. Desitja’m sort.”

Tanque la tapa. Ja està, tot llegit. Per uns moments ha passat davant dels meus ulls una part de la meua vida amb una nitidesa i una precisió quasi perfecta. M’he vist a mi mateixa molt jove, he sentit i m’he emocionat per les mateixes coses que ho vaig fer aleshores.

Com he dit abans, ha sigut com llegir una novel.la que ja has llegit temps enrere, que et va agradar, et va emocionar i ara t’apetix tornar ha llegir-la. Sols que ara no sofreixes igual per que ja saps el final i el final damunt… és el que somiaves.

Ara tinc un altre dubte. No se que fer amb la llibreta. Ha caigut en les meues mans per casualitat, sense buscar-la.

M’he sorprés, la he llegit, m’he emocionat i he gaudit mentre anava llegint. Recorde que en algun moment deixe escrites aquestes paraules: “Ningú més que jo tindrà accés a allò que jo t’aniré comptant.”

Doncs així serà. Agafe les tisores i faig en mil trossos aquesta llibreta que guarda en ella una part de la meua vida. Confidències, confessions, pors, inquietuds, penes i alegries de la adolescent que vaig ser.

Ara estan solament guardades en la meua memòria i un xicotet resum, (per que m’ha semblat bonic fer-ho), en la de tots vosaltres, els que li esteu dedicant un moment a llegir-ho. Gràcies!

PAQUI CAYO GIL

18471029_1548972668481197_1907755269_n

1 Comentari

  1. Maravilloso Paqui , ya sabes que siempre dije que haces magia con las palabras porque llegan al corazón …pero es muy bueno que esa singular y única experiencia que es la adolescencia quede reflejado así , con pasión , con ternura , con el alma que pones en todo ¡
    Gracias por ser así , amiga , no cambies nunca ¡

Deixar una resposta: