Dia de la mare. Sentiment per la meua mare

0
297

Finestra-Rey

En el dia de la mare, un any més, recorde a la meua benvolguda mare amb aquest text ja publicat en altres anys, però necessari per a mi. 

Avui dia 6 de maig, és el dia de la mare. A tot cas, podria ser al revés, 364 dies de la mare i, un per a despistar. Sé que este dia està creat per al consum, però no està malament, també servix per a que, al menys, ens recordem un dia a l’any.

Vaig pensar en moltes mares. Sé que totes es mereixen…, anava dir un homenatge, un regal,… però no, estic convençut que no volen protocols; en els regals!, sempre s’alegren. El que realment necessiten és: ser enteses; estar considerades, tots els dies; rebre afecte, precís, tots els dies i ser respectades, també, tots els dies.

Volia fer un article d’una mare. Em vaig preguntar! com jo puc donar-li tot el que necessita la mare d’una altra persona amb un article? que millor que la seua família li done eixos xicotets detalls, però de grans i importants valors!. Sabeu quan ens adonem de que no hem disfrutat de l’afecte de la nostra mare i ens sentim en deute? quan se n’han anat per sempre. Els que tingueu mare, no pergau el temps! disfruteu-la. Mare, només tenim una.

Vaig decidir recordar a la meua mare. Què pot dir un fill de la seua mare!. Complicat està que algun fill parle malament d’ella!. En estes pròximes lletres intentaré comptar un xicotet detall de com es va forjar el seu destí i el patiment d’una mare per un fill. No vull dir que el seu sacrifici no siga superable, vull dir que, una mare, pot donar de si, pels seus fills, fins a uns límits insospitats. També sé, que hi ha algunes mares, que més be, els podrien donar de menjar a part. Afortunadament, són pocs casos.

Nati-4
Nati, sentà quan era xicoteta, amb la seua mare, la seua tía Amelia, i els seus germàns: Daniel, Pascual, Maria i Paco

La meua mare va nàixer en el si d’una família, humil i d’escassos recursos, de la Ribera Alta, on va ser la major de quatre germanes i la tercera de set germans.

En les Valls, per eixa època, una família a la qual la cridaven “Les Burgueses”, dos germanes: María i Elisa, van ser importants propietàries de terres de tarongers, per estos termes i, a Faura, tenien dos immobles com a propietat. U, en la plaça Almorig, enfront del Restaurant el Celler, on vivia l’encarregat de les terres i tenien els animals i ferramentes per al cultiu, l’altre, va ser la casa que utilitzaben per a viure quan venien de vacacions. Està situada en l’entrada a Faura, la que fa cantó a l’esquerra, per a anar a la plaça de l’església.

Un dia, la senyora María, va arribar a Alberic, per a fer-li una visita a les seues terres de la Ribera. Pel carrer del poble va veure una xiqueta de 12 anys crida Rosarito, ja la coneixia, la va cridar i se’n va anar amb ella a la seua casa. Va parlar amb sa mare i li va preguntar; perquè la xiqueta està tan flaca?, -no vol menjar, Sra. Maria!. La senyora María li va dir: deixe que me la porte a ma casa de València i veurà com puja de pes. Sa mare li va dir que era molt xicoteta per a anar-se’n! llavors, la senyora María li diu: aleshores, deixe, que es vinga amb mi a la seua filla major, que té 20 anys! la mare li va contestar: no m’agrada molt la idea, però ho parlaré amb el meu marit. El seu marit, es cridava Pascual, treballava en les finques de la senyora María, per això ja coneixia la família Pascual – Natividat.

Nati-2
Nati, en la montanya la Rodana, amb la seua germana Rosarito, les seues amigues Rosita i Angelita – Any 1954

Quan Pascual va arribar a casa, després del treball. La seua dona li va dir: la senyora María, ha vingut a casa i m’ha dit que deixem anar a la nostra filla major, a viure amb ella a València. A Pascual, tampoc li agradava molt la idea. Així, van estar prou dies parlant d’esta decisió. Si, una decisió que en un principi el més fàcil, com a pares, era dir-li, a esta senyora, que se n’anara a sa casa de València i que els deixara tranquils però, que passava? el matrimoni tenia set fills, 4 xiques i 3 xics, en els temps de postguerra. Fam, fam, no passaven, Pascual, a més de treballar en els camps de la família de la senyora María, esta, li deixava terres perquè es plantara verdures i hortalisses. A casa tenia animals i inclús vaques, principalment per a la llet. Però, la cosa estava molt justa, només treballava Pascual, i si apareixia alguna malaltia, que era molt possible, podrien patir tots els seus fills.

Nati-Jardi
Nati, en el jardí de la casa de Faura – Any 1954

Als pocs dies, van cridar la senyora María. Es va prendre una decisió difícil però, veient la situació, podria ser la més coherent. La filla major del matrimoni, Nati Benavent, se’n va anar a viure a València, amb la senyora María. La senyora María, sempre va ser fadrina. Vivien les dos soles, per a ella, ma mare va ser com la seua alumna, la seua senyoreta, la seua amiga. Ho compartia tot amb la meua mare. Van arribar a estar molt unides. Al meu entendre, esta dona, s’aprofita de la situació per a tindre companyia. Ma mare, en este període, va ser feliç. Que més puc demanar? A partir d’eixe moment, mai va tornar a viure amb els seus pares, ni germans. Sí, contínuament es feien visites.

Els estius, els passaven a Faura. Ma mare, es va fer amigues en el poble, la que més recorde Rosita Vidal, “La Modista”, es van fer molt bones amigues, vivia en el cantó de davant.

Conéixer ja es conéixerien, en un poble menut qui no es conéix? i mès una xicona forastera. En aquella època el primer pas ho tenia de donar l’home i mon pare, ho va donar. Es van fer nóvios. Les calors de l’estiu els passaven a Faura i els freds de l’hivern, a València. A l’hivern, mon pare, anava a la capital, amb autobús! a veure ma mare. En els passejos, li comprava castanyes calentetes, per a menjar eh! de les altres, ni a Faura ni a València.

Nati-5
Boda dels meus pares, amb la meua iaia Rosa, mare del meu pare; Rosa, germana del meu pare; darrere es veu una boina, es el meu iaio Pepe; davant meua mare, meu cosí José Ramón

Es van casar en el poble de ma mare, el mes de gener de l’any 1956, va ser un dia que va fer molt de fred. De viatge de nóvios se’n van anar a Barcelona i, allí va nevar i, bén blanc que va quedar tot. Va ser l’any que es va inaugurar el camp de futbol del Barcelona, el Nou Camp. Com si se n’hagueren anat a l’altra part del món.

A finals de novembre, del mateix any, va nàixer el seu fill, Enrique Rey Benavent, va ser ràpid, podeu comprovar que el temps va ser just, des de la boda fins al naixement, però tot quadra.

Ha sigut un dia on una dona sent en el seu interior unes sensacions tan especials de felicitat i de tendresa que tindre, entre els seus braços, a un ser tan xicotet, que ha estat, nou mesos, creixent dins d’ella, ha de ser com la culminació de la seua realització com a mare.

Nati-3
Dia de la Boda. No son els homens d’Al Capone son els amics del meu pare: Paco Gimeno, Antonio Redón, José Tapia, Paco Lluch, Juan Garcés “Fabero”, Toni Clavell, Vicent Badia “El del sombrero” i els padrins

Sabem que a partir del dia que eres mare, la vida et canvia completament. Ella no va ser una excepció, li va canviar. A este canvi li cal afegir un altre canvi, el canvi de quan el fill naix malalt. Afortunadament, no ocorre molt, però sí més del que ens pensem.

Als pocs dies, observa que els meus moviments no són normals. Vaig nàixer amb una espina bífida. Als tres mesos em van operar; als set mesos em van tornar a operar. Amb missatges dels metges que la meua vida podria ser curta. Van seguir amb les operacions, arribant a les deu.

En quinze dies va passar, de ser la mare més feliç del món, a ser la mare més feliç del món plena de sacrifici absolut pel seu fill. Va estar plena de fe, plena d’esperança i molta il·lusió que el seu fill tiraria endavant. Va resar molt, moltíssim. Segons ella, li van escoltar.

Familia
La meua mare, el meu pare, la meua germana i jo. Camí pujà ermita de Faura

Tota la seua dedicació d’amor per al seu fill durant tota la seua vida, sempre el meu suport, va ser la seua missió més important per a ella. L’amor era incondicional

Crec que mai he sabut agrair-li a ma mare tot el que va fer per mi. Sé que les nostres mares sempre són les millors. Jo, no podia tindre una altra mare millor.

Vaig nàixer entre els seus braços i ella, va morir entre els meus braços.

Des del dia de la seua boda, fins al dia de la seua mort, va ser veïna de Faura.

Moltes gràcies, mare.

Deixar una resposta: