Des d’aquest dimarts, Toni Gaspar és el nou president de la Diputació de València

0
1188

Des d’aquest dimarts, Toni Gaspar és el nou president de la Diputació de València en substitució de Jorge Rodríguez. Alcalde de Faura i economista de professió, fins ara s’ocupava d’Hisenda i Assumptes Taurins. Dirigir la corporació provincial després del ‘cas Alqueria’ és una faena d’altura, però Gaspar sap conviure amb el risc: va plantar cara a Ximo Puig i José Luis Ábalos a dos processos interns del PSPV. Malgrat que hi va perdre, ells l’acaben d’escollir per fer-se càrrec d’un bou de 500 kilos, de la ramaderia Diputació, amb un malnom terrorífic: Divalterra. Ens apropem a la figura d’aquest polític torero.

RECORREGUT D’UN PRESIDENT

Pili estava en estat de xoc. No feia ni 72 hores que sabia que el seu fill gran, Toni, seria el nou president de la Diputació de València. Per això va decidir que aquest 1 de juliol, per primera vegada, no celebraria el seu aniversari. No en tenia ganes. Gens ni mica.

—Com he de festejar res, Toni? Patiré tant per tu cada dia, a partir d’ara…

Ni dinar familiar ni pastís ni espelmes. Res de res. Per la ment de Pili només passava aquella foto dels diaris en què el seu fill, amb la cara desencaixada, observava els agents de la UDEF mentre escorcollaven la seu de la corporació provincial en companyia dels detinguts a l’  Alqueria.

Els pares de Gaspar, de fet, mai no van veure amb bons ulls que entrara en política. Ells no s’hi havien significat i no els agradava que el seu fill sí que es posicionara ideològicament. De motius, en tenien: els pertorbava el record de Juan Amer, cunyat de l’àvia paterna, un republicà de dretes que va ser torturat i va fugir de Faura en arribar el règim franquista, quan va deixar de ser-ne alcalde. Per alguna cosa l’àvia —que va morir fa poc, a 99 anys— sempre repetia les mateixes paraules: “Val més traure a passejar gossos que ser l’alcalde del poble”.

Un dels 21 germans del besavi patern també havia estat alt càrrec del Govern espanyol a la Segona República. Possiblement per això, en acabar la Guerra Civil, els Gaspar van ser desposseïts de la concessió de la llum que durant dècades havien gestionat a les Valls, la part septentrional de la comarca del Camp de Morvedre —fronterera amb la Plana Baixa— formada pels petits municipis de Faura, Benavites, Quartell, Quart de les Valls i Benifairó de les Valls. És en aquesta cruïlla entre la muntanya i la plana on trobem les arrels familiars de Toni Gaspar Ramos.

Ell va nàixer de manera prematura, el 6 de desembre de 1973, quan encara no feia set mesos que era al ventre matern. Les primeres setmanes de vida van transcórrer, per tant, en una incubadora. L’esperit inquiet que el caracteritza potser va germinar en aquelles hores d’aïllament forçat, de rebel·lar-se contra les parets de vidre que no el deixaven abraçar la mare.

Amb la presidenta del PPCV, Isabel Bonig, i l’ara ministre de Foment, José Luis Ábalos, durant una correguda de bous de la fira de Falles d’enguany| EFE

El ben cert és que 21 anys més tard, el 1994, l’alcalde Enric Ferrer va plantejar-li accedir com a independent a la llista municipal socialista de 1995. Veia que destacava a la colla de festers i que podia aplicar el seu savoir faire en benefici de tots els veïns. Aleshores Gaspar alternava la carrera d’Economia amb el seu treball com a cap d’administració d’una empresa de transports, però no va poder evitar l’oferiment. Ni la pressió familiar ni el servei militar van esdevenir entrebancs suficients, fins al punt que, el darrer exercici d’aquell mandat, va impartir instruccions des de la mili als objectors destinats a Faura.

Tanmateix, en tornar a casa, l’any 1999, va abandonar-ho tot: la regidoria, els pares i el poble. Va emigrar al pis d’una amiga, ubicat al carrer de les Barques de València, on va recloure’s per preparar l’oposició a interventor de l’Estat. Un dels currículums que va enviar amb l’objectiu de ser autosuficient va obrir-li les portes de Libertas 7, el conglomerat empresarial de la famosa nissaga Noguera, on va col·laborar a l’àrea de borsa. En assabentar-se que la Caixa estava a punt d’aterrar a Faura, però, la seua vida va fer un altre gir de 180 graus: presenta les seues credencials, aconsegueix un lloc de treball a l’oficina bancària, deixa de banda l’oposició i retorna al poble. Corria l’any 2001.

Al cap de dos anys, en el marge de 48 hores, rep dues ofertes incompatibles: assumir la direcció de l’oficina de la Caixa on treballa o regressar a la política local, en aquest cas com a candidat socialista a l’alcaldia. Enric Ferrer volia posar fi a dues dècades ininterrompudes en el poder i pensava que Gaspar era el successor ideal. “En el futur podré arribar a ser director de banc, però no sé si tornaré a tenir l’oportunitat de ser alcalde”, va explicar als pares per tal de justificar el nou canvi de rumb.

Quatre majories i un salt

No sols fou escollit alcalde en aquella ocasió. Ja ha enllaçat quatre majories absolutes. Dels 11 regidors que escull Faura, el PSPV encapçalat per Gaspar sempre s’ha mogut entre els set i els vuit. A l’oposició, a més, actualment no sols hi ha el PP, sinó també dos edils de Junts per Faura, coalició integrada per Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) i Compromís. La legislatura anterior, de 2007 a 2011, ERPV en comptava un i Compromís no en tenia cap.

Amb Jorge Rodríguez, quan encara ocupava la presidència de la Diputació| Raquel Abulaila

Els republicans no han tingut inconvenient a votar amb els socialistes totes aquelles mesures de caràcter progressista, però li retreuen que “el seu projecte principal” ha sigut “arribar a càrrecs més importants”. Això considera, almenys, Domènec Garcia Anglès, el regidor d’Esquerra, que també critica “la privatització del servei municipal de l’aigua” duta a terme sota el seu mandat. Entre els dèficits, esmenten la “manca de transparència” i la “no execució d’alguns acords adoptats en el ple per unanimitat”. Igualment, ERPV lamenta que els socialistes de Faura es negaren a votar a favor d’una moció de condemna davant l’actuació policial de l’1 d’octubrea Catalunya.

De l’altra cara de la moneda, Faura té una vida cultural més activa i desacomplexada que la de molts altres municipis del seu volum. S’hi han programat, per exemple, lectures de poemaris d’Ausiàs March. El 2012, amb motiu del 50è aniversari de la publicació de Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster, el consistori va organitzar una conferència de l’ara conseller Vicent Soler i un recital, amb soprano i pianista, en record de l’assagista de Sueca. I l’any passat, coincidint amb el 24è aniversari de l’assassinat del jove antifeixista Guillem Agulló, la població va dedicar-li un espai, amb placa inclosa, al parc de la Rodana. Fins i tot els regidors populars van sumar-se a la iniciativa. Amb tot, ERPV havia demanat que se li’n posara el nom a un carrer.

En efecte, Gaspar no va recloure’s a Faura, sinó que va ampliar el seu horitzó polític. el 2008, quan tot just duia cinc anys com a alcalde, va posicionar-se públicament del costat de Jorge Alarte, el primer edil d’Alaquàs, que pugnava amb Ximo Puig per liderar el PSPV. Curiosament, va ingressar al seu equip de bracet de Jorge Rodríguez, que encara no era alcalde d’Ontinyent. El seu suport li val un lloc de vocal a l’executiva de país, i el 2011, un escó de diputat provincial i el càrrec de portaveu del grup socialista. Quan l’any següent Alarte opta a revalidar la secretaria general del PSPV, Gaspar s’hi manté fidel fins a l’últim moment. Fins a la derrota final.

Contra Ábalos, contra Puig

En passar el conclave, José Luis Ábalos, que també havia fet costat a Alarte, obté la confiança de Puig per convertir-se en el nou secretari general de la província de València. Un suport tàcit, no explícit, que Ábalos també rebrà dels antics seguidors d’Alarte, Malgrat tot, Gaspar presenta la seua candidatura i no fa el ridícul: Ábalos aconsegueix 235 vots dels delegats al congrés, i Gaspar, 195. El 44,5%.

Debat entre Ximo Puig i Toni Gaspar a les primàries obertes de 2014 que van designar el candidat socialista a la Generalitat| EL TEMPS

Tot seguit perd la condició de portaveu socialista a la Diputació en benefici de José Manuel Orengo. Passa a un discret segon pla des del qual, no obstant, tornarà a plantar cara. Així, quan Ximo Puig convoca unes eleccions obertes a la ciutadania per  designar el cap de llista als comicis valencians de 2015, Gaspar fa el pas i es presenta de nou. Durant la campanya, critica que Puig no abandone temporalment la direcció del partit i que faça servir el càrrec en benefici propi. Els municipis on els afins a Puig són més forts impliquen milers i milers de persones en unes primàries que, de tota manera, signifiquen un gran èxit: més de 68.000 inscrits, una xifra que pràcticament multiplica per quatre la del nombre de militants. Finalment voten 55.447 persones: 37.844 s’inclinen per Puig i 17.142, per Gaspar.

Aquella va ser, segons confessa, “l’experiència política més gran” que ha viscut mai, una pugna que “va posar el PSPV al mapa”. “Vaig aprendre molt d’aquella derrota, un curs intensiu de dos mesos que em va permetre conèixer a fons el territori valencià”, reconeix amb la perspectiva que atorga el pas del temps.

“M’agrada ser positiu i per això pense que va passar allò que era més convenient per al partit”, continua, “Ximo ha demostrat que podia ser un bon president”. Gaspar, de fet, assegura que no va percebre cap animadversió per part de Puig: “És veritat que en els partits la dissidència es paga cara, però jo no vaig pagar-la amb el papa, sinó amb tots aquells que volien ser més papistes que el papa”. No debades, en la lluita per la secretaria general del PSPV que va protagonitzar Ximo Puig i Rafa García ara fa un any, Gaspar va alinear-se del costat del president de la Generalitat perquè “era allò que més  convenia a l’organització”.

Sobre la seua sintonia personal amb el dimissionari Jorge Rodríguez, Gaspar considera que la relació “sempre ha estat molt bona”. “Tant abans de ser president de la Diputació com durant el seu mandat no hem tingut problemes, espere que d’ara endavant tot continue igual”, apunta. “Conec Jorge, ell em coneix a mi i confie que ningú dels dos no caurà en les provocacions que alguns altres puguen plantejar a fi d’enfrontar-nos, fa massa anys que ens coneixem”, recorda.

La trucada

La vesprada-nit del 27 de juny, mentre Jorge Rodríguez continuava detingut i estava a punt de ser enviat al calabós, Ximo Puig va telefonar a Toni Gaspar perquè acudira al Palau. Havia pensat en ell perquè esdevinguera el nou president de la Diputació. Ell va confessar-li que estava molt afectat i que la conjuntura era molt adversa, però que es posava a disposició del partit.

“És molt bonic que et confien a tu la presidència, però no en aquestes circumstàncies”, explica Gaspar en primera persona, “després d’haver presenciat in situ l’escorcoll de la Diputació, mai no el recordaré com un dia bonic”. Com a màxim dirigent de la institució, no pensa introduir grans canvis: “El full de ruta, compartit per quatre grups diferents, va dissenyar-se el 2015”, comenta. Sobre la possible dissolució de l’empresa Divalterra, l’antiga Imelsa, s’estima més no avançar res, perquè “és un tema que no competeix únicament al govern de la Diputació, tant l’oposició com els treballadors han de dir-hi la seua”.

Gaspar i Álvaro, també de Faura, el dia que aquest gran pilotari va guanyar la copa President de la Diputació de 2013; tots dos estan acompanyats del diputat d’esports del PP d’aquell moment, Miguel Bailach| Raquel Abulaila

Tampoc no vol enarborar la bandera de la fi de les diputacions. “Sóc un antidogmes”, ironitza. “No és tan senzill reduir quelcom com això a un sí o un no… Els pobles més menuts, ara com ara, necessiten la Diputació. No descarte que hi haja canvis, fins i tot l’Església ha evolucionat amb el pas dels anys, però caldrà que existesca un consens ampli”, exposa Gaspar.

Li agradaria continuar a la institució més enllà de 2019? El nou president no vol parlar-ne. “Quan arribe el moment, ja ho decidirem”, es limita a dir. El “partido a partido” de Diego Pablo Simeone aplicat a la política. I és que, a més dels bous, Gaspar és un amant de l’esport. Futbolísticament granota,runner empedreït i afeccionat al tennis.

La idea de convertir la plaça de bous de València —que gestiona la Diputació— en una pista de terra batuda va ser seua. L’abril passat, l’eliminatòria de la Copa Davis que va enfrontar Espanya i Alemanya —que gairebé va omplir el recinte— va consumar el seu desig. La Diputació va posar el terreny de joc i l’Ajuntament i la Generalitat van comprometre’s a abonar conjuntament els 339.000 euros del cànon.

Per a continuar llegint ací

Per  / eltemps.cat

Deixar una resposta: