DEIXANT LA VIDA PASSAR – Relat de Paqui Cayo

0
388

El jardí estava orientat cap al est. A partir del mig dia, el sol començava a pujar, l’ombra anava apoderant-se de tot l’espai i l’aire arrossegava fragàncies exquisides.

La brisa era suau aquella vesprada de finals de desembre. Acariciava la pell amb suavitat regalant sensacions plaents que s’agraïen, després dels sufocants dies de l’estiu que es resistia a acomiadar-se.

Gemma li va proposar a la seua mare seure’s a berenar allí, en la tauleta del jardí. La mare va dubtar un moment. El seu cos, ja deteriorat, tant per la falta de salut com pels anys i els sofriments que acumulava, sentia més el fred que la calor. No importava la temperatura que marcara el termòmetre, ella sempre tenia fred. Se ho va pensar un poc, però finalment va assentir.

Gemma la va ajudar amb la cadira de rodes i la va acomodar. Duia una jaqueta fina tapant-li els braços, i una manta de punt de ganxo que ella mateixa havia confeccionat quan l’artrosis encara no havia deformat les seues mans, li cobria les cames.

-Qui ho anava a dir!- va comentar com un murmuri. Després, pujant un poc el to de veu va afegir: -Saps Gemma? vaig fer aquesta manta per aprofitar unes restes que guardava de quan éreu xicotets i vos feia jerseis de calça. Necessitava fer alguna cosa al mateix temps que seguia aquell serial que emetien en la tele per les vesprades. Si no tenia alguna cosa entre les mans em quedava dormida i em perdia la mitat de la novel.la. Així que vaig pensar en aquestes restes i vaig fer açò, però sense cap fi, fer per fer. Qui m’anava a dir a mi aleshores que la gastaria tant quan em fera vella. Com ha passat de ràpid el temps! Qui ho anava a dir!- De sobte es va quedar callada, com si s’haguera submergit en el més profund de la memòria en un intent de visualitzant imatges d’aquells anys passats.

Gemma va entrar a la cuina i tornà a eixir amb un café amb llet i unes magdalenes. Ho va deixar damunt de la taula, li va enganxar el tovalló al coll i es va seure al seu costat. Va esmollar les magdalenes, les va posar dins de la tassa i va deixar que es mullaren amb el café amb llet. Així era com a ella li agradava: “sopetes”.

Encara li resultava estrany i especialment trist, tindre que alimentar a la seua mare. Ella tampoc podia entendre com havia passat el temps tan ràpid. Allí al seu costat seguda pràcticament immòbil, la seua mare. La mateixa que uns anys arrere, la alimentava a ella. La mateixa que li llevava els ossos a la carn per a que a ella se la menjara més a gust, la que li pelava la fruita per a que no hi haguera excusa possible per a no menjar-la. “-Estàs molt flaca. Tens que menjar més!-“ Era el sempre-etern sermó. I ara… Els anys s’havien encarregat de que es girara la truita.

Va omplir la cullera, i al mateix temps que li la acostava a la boca, li va dir: -Encara puc recordar eixos jerseis, mare. I puc veure als meus germans com anaven de guapos amb ells. Els van estrenar per a les festes del poble. Però a mi aquell any, en vegada de jersei, em va fer un pichi. Ho recorda mare? S’estilaven molt i jo estava obstinada en que me’n fera u. Que presumida era jo de xiqueta! I que contenta anava amb ell. Encara puc recordar com em sentia de feliç.- La mare va somriure. -Sense cap dubte, filla, tens una memòria privilegiada. De veritat ho recordes? -Clar que si,mare! Com si solament hagueren passat uns pocs anys. Recorde també que el dia que el vaig estrenar feia molt de fred, però jo em vaig negar a posar-me l’abric per a que no em tapara el vestit.

Les dos van riure al recordar. -Sí, feia molt de fred, i tu solament duies una camisa blanca sota del pichi. De cap manera vas voler posar-te l’abric. Però no t’arraulies, si senties el fred ho dissimulaves molt bé.-

Gemma la deixava que parlara. El cap, la memòria, era l’única cosa que el pas dels anys no havien aconseguit deteriorar. Li agradava comptar anècdotes viscudes, evocar moments del passat, i a Gemma li agradava escoltar-la. Van estar una bona estona parlant de tots aquells records que van sortir a propòsit de la manta que ara cobria les seues cames.

Per uns moments van tornar a viure en el passat i això les feia sentir-se bé. Per uns moments s’oblidaren d’eixes cames, ara sense forces, d’eixes mans que ja no podien sostindre la cullera, de les absències. Per uns moments van sentir com si la felicitat d’aquells anys estiguera present encara en la seua vida.

La mare de Gemma havia sigut una persona molt activa. Incapaç totalment de estar-se seguda sense fer res. La casa sempre impoluta. Amant de la cuina i de preparar qualsevol plat per aconseguir que els seus fills ho devoraren. Buscava en les vesprades el moment de seure’s a cosir o fer calça… era pur nervi. Però la salut no la havia acompanyat mai. Era un cúmul de malalties, fins que poc a poc es va quedar prostrada totalment en aquella cadira de rodes.

Li costava assimilar que no podia fer res. Ni cosir, ni fer calça, ni llegir… res! -Un dia té moltes hores quan no hi ha en que ocupar-les.- Solia dir a vegades amb resignació. Gemma sofria quan la veia callada, amb la mirada perduda, trist. Sabia que l’única cosa que podia fer per ella era escoltar-la, deixar que el seu cap treballara i no anara apagant-se poc a poc com ho havien fet la resta dels òrgans del seu cos tan castigat.

Intentava buscar moments per a ella, moltes vegades li resultava difícil trobar-los, però sabia que, independentment del bé que li feia a la seua mare parlar, sentir-se escoltada, acompanyada. Del bé que li feia furgar en la memòria i traure a fora tot allò que guardava… a ella també la omplia. La omplia de satisfacció sobretot per poder gaudir d’eixos moments de la seua companyia, però també la omplia de saviesa. La seua mare era com un llibre de història obert.

Van estar una bona estona segudes i parlant en aquella tauleta del jardí. El vent bufava de vegada en quan bressolant les branques dels arbres que cobrien el paisatge. Els ocells les acompanyaven entonant els seus trinats, planejant. Es paraven ara ací, ara allà. Les margarides, les roses, el gessamí i la marialluïsa, barrejaven els seus perfums omplint l’entorn de fragàncies.

-Com està mare?- Va preguntar Gemma. -Si vol entrem ja cap a dins. -No filla. Deixa’m ací un moment més. He berenat molt a gust. Se està bé ací. Has tingut una bona idea. Ves filla, ves a rentar la tassa del berenar si no, les mosques no ens deixaran tranquil.les. Jo estaré ací un poc més. -Segur mare? No té fred? -Segur! fa molt bon estar ací. Estic molt a gust. De veritat.

Des de la finestra de la cuina, mentre rentava la tassa, Gemma observava a la seua mare. De nou tenia la mirada perduda en el paisatge. Que li passaria pel cap? Va pensar Gemma. Que passarà pel cap d’una persona quan veu que la vida se li escapa. Quan ja no li queden il.lusions, ni projectes. Quan solament li queden records guardats. Quan solament furgar en eixos records la pot fer sentir-se feliç, o infinitament desgraciada per la nostàlgia. Quan l’única cosa que li queda és deixar la vida passar.

Va sentir una gran impotència. Allí, seguda, la seua mare, immòbil. Ella que mai havia pogut parar. I ella… que podia fer ella? Escoltar-la, deixar-la que li contara històries de quan ella i els seus germans eren xicotets, de quan ella era feliç i tenia salut, forces, ganes, il.lusions… escoltar-la, poc més. Deixar-la que traguera a fora tot allò que guardava a dins.

Va tornar a eixir al jardí. La mare s’havia quedat dormida. Ella li va donar un bes ple de tendresa. El vent començava a ser fresc i els ocells cantaven amb més intensitat. La brisa la acariciava mentre ella, allí, solament podia anar deixant la vida passar.

PAQUI CAYO GIL

 

 

 

 

Deixar una resposta: