CAMÍ D’UN SOMNI – Relat de Paqui Cayo

0
328

“No deixeu mai de somiar. El més meravellós dels somnis és que, algunes vegades, es compleixen.”

Jo tenia un somni. Un somni d’aquells que semblen inassolibles, però al que, encara així, mai vaig voler renunciar, ni descartar-ho. Ho tenia ací, guardat en algun racó de l’ànima, i de tant en tant aflorava amb més intensitat. Ho tenia ací, guardat, per si la casualitat volia que algun dia es fera realitat.

Somiava fer el camí. Somiava recórrer un racó de Galícia, ficar-me en les seues entranyes i sentir-me lliure, sense temps ni pressa. Sense rellotge.

Somiava que algun dia aniria a aquella terra verda, molt verda. Una terra on, imaginava, la suau brisa m’acariciaria, on la boira i la pluja que tan assíduament la banyen i l’omplen de fragàncies, em farien sentir la més sublim de les sensacions. Una terra on el temps sembla haver-se detingut.

Somiava caminar pels seus frondosos camins. Recórrer-la admirant els seus paisatges, aspirant les seues aromes. Caminar gaudint del camí i del temps amb calma, com si no tinguera un lloc on arribar, com si el temps fora infinit. Calma, calma, calma… açò que en el meu dia a dia semba impossible. Caminar com si res més fora important. Tan sols caminar, admirar, sentir, somiar…

I el meu somni, aquest somni que semblava inassolible, es va realitzar. Un dia em vaig veure equipada amb roba còmoda, botes i una motxilla. M’acompanyaven les meues filles. Anàvem les tres amb les nostres motxilles carregades solament amb l’imprescindible per a la nostra higiene personal, però sobretot, molt carregades d’il·lusions. No ens ho podíem creure. Anàvem a realitzar el meu somni. Aquell somni que, tal vegada, els vaig anar inculcant també a elles.

Solament disposàvem de sis dies. Suficient per a fer el tram Sarria-Santiago. Suficient per a colmar la nostra felicitat. No necessitavem molt més.

Vam arribar a Sarria quasi de nit i ens vam instalar en l’alberg. Eixiríem l’endemà, no excessivament prompte. Volíem gaudir del paisatge, volíem que la llum del dia il·luminara el nostre camí. No volíem perdre’ns ni un sol detall.

Dormir en una habitació amb una vintena de persones desconegudes per a mi, anava a ser la meua primera nova experiència. Em sentia incòmoda, però prompte es va trencar el gel. Eren tots molt oberts i molt amables. Ens van oferir la seua amistat i ens van convidar a asseure’ns amb ells en la terrassa de l’alberg. Sota la lluna i els estels que il·luminaven les nits d’aquella terra amb la que jo tant havia somiat.

De matinada, molt prompte, vaig començar a notar moviment per l’habitació. Vaig obrir els ulls. La finestra estava sobre la capçalera de la meua llitera. A fora fosc, completament fosc. On anava aquesta gent tan prompte? Vaig pensar. Es movien per l’habitació arreplegant les seues pertinences molt sigilosament. No havien encès la llum per a no molestar als que encara dormíem. S’il·luminaven amb llanternes frontals i entre ells parlaven amb murmuris. En un moment no va quedar ningú en l’habitació. Ara ens tocava a nosaltres. Tots havien eixit ja. Les dutxes estaven lliures completament. Després d’endreçar-nos i arreplegar les nostres coses, vam deixar l’alberg.

Una espessa boira desdibuixava el paisatge al lluny, i encara que estàvem en ple mes de juliol, vam eixir de l’alberg abrigades. A eixes hores del matí feia fred. L’emoció ens embargava. Després de desdejunar vam abandonar Sarria. Començava la nostra aventura.

Poc després de deixar la població, ja ens vam endinsar per boscos impressionants, sendes estretes d’immensa vegetació. La boira ens acompanyaria fins a ben entrat el matí. La sensació era indescriptible. Les olors a humitat, a terra mullada, a molsa, a eucaliptus… ens omplien els pulmons. Inspiràvem fort per a omplir-nos bé d’aquelles olors. Quina meravella, quina barreja de sensacions tan agradables!

Passavem per granges, moltes granges. Allí les olors eren a animals, als seus excrements, a fenc, alfals… fins i tot aquestes olors tenien també el seu encant. Les vaques pasturaven a la vora del camí. No els estranyava la nostra presència, acostumades al pas constant d’humans. Ens deteníem, observàvem el seu comportament, com engolien la pastura ràpidament, ens miraven, després començaven a mastegar l’herba tranquil·lament. Observàvem també les seues ubres completament plenes de llet. Les fotografiàvem com si mai abans haguérem vist una vaca.

Passàvem per poblets on les cases eren de pedra i adobe, amb porxos i parres que donen ombra i al costat galliners, estables amb ovelles, arbres, cavalls…ens feia l’efecte d’haver tornat l’edat mitjana, semblava com si el temps s’haguera detingut ací mateix. Quietud, silenci, pau. En algun lloc del món existeixen el soroll, les presses, l’estrès?… Ací quasi era impossible d’imaginar.

A mig dia vam arribar a la nostra destinació. Primer repte aconseguit. Era major nostra satisfacció que el nostre cansament. Ens vam instal.lar en el nou alberg. Després de dinar, dutxar-nos i posar-nos roba neta, vam posar la llavadora amb la roba que ens acabàvem de llevar. A l’endemà estaria neta per a emprendre de nou el camí.

A l’alba ens vam sentir renovades i amb ganes per a continuar de nou. Prompte ens vam endinsar de nou en boscos d’infinita bellesa. Les falgueres vorejaven el camí, l’heura s’embullava en els arbres cobrint per complet el seu tronc. Continuàvem el nostre camí admirant-nos de tot allò que s’ens regalava a la vista, de totes les agradables sensacions que el cos percebia, enamorant-nos fins i tot del silenci, perquè fins i tot el silenci ens semblava bell.

Passàvem per llocs on era tanta l’espessor que les branques dels arbres que vorejaven el camí s’abraçaven formant un sostre abovedat. Eren també molts els hórreos que trobàvem en el camí. Quasi totes les cases tenien el seu propi.

Sempre que imaginava Galícia la veia així, cases de camp construïdes de pedres, amb els seus estables, els seus animals, els seus hórreos, la seua humitat, la seua vegetació immensament verda, la seua boira… Ara podia observar amb els meus propis ulls tot allò que la meua imaginació ja m’havia dibuixat, i comprovar que Galícia és així, bella, infinitament bella. Comprovar que és fàcil somiar i viatjar en el temps tenint davant els nostres ulls un escenari tan bell.

A voltes, quan passàvem prop d’un rierol, ens miràvem, no feia falta dir res, somrèiem i ens desviàvem del camí. Ens assèiem sobre l’herba al costat del riu, ens descalçàvem i ficàvem els peus en l’aigua. Era un vertader plaure per als nostres peus adolorits.

Els rius estaven plagats de libèl·lules d’un blau elèctric, precioses. Es posaven sobre els nostres peus, en les nostres cames…

Passaven grups de pelegrins que, en veure’ns, somreien i ens saludaven: -Bon camí!- Bon camí!

Descriure el paisatge, l’admiració, fascinació, la infinitat d’adjectius que es puguen utilitzar sobre el camí seria més del mateix. Boscos i més boscos, olor a terra mullada, vegetació, rierols, boira, benestar, sensació de pau, de llibertat, de ser xicotetes en un món infinitament gran. Sentir que no som res, solament alguna cosa insignificant davant tanta magnitud.

Cada dia ens despertàvem amb les energies renovades, amb ganes, moltes ganes de caminar, de perdre’ns per aquells boscos meravellosos, d’embriagar-nos d’aquella sensació de pau, de llibertat. Cada dia era una trobada amb coses meravelloses, amb gent meravellosa. Era descobrir un món de somni on no mana el temps, ni les presses. On la gent és lliure, respectuosa. Era viure el moment com si no hi haguera un demà, com si res ni ningú t’esperara, com si res ni ningú foren imprescindibles.

Solament l’últim dia ens vam despertar amb les energies descarregades. Ens envaïa una mescla d’emocions i un sabor agre-dolç. D’una banda la satisfacció, l’orgull i la felicitat d’haver realitzat el nostre somni, de comprovar que era molt més bonic encara del que havíem imaginat. D’altra banda la tristesa de pensar que el nostre somni acabava ací.

No podíem, no obstant açò, permetre que ens vencera el desànim, encara no. Encara ens quedava l’últim dia de camí, l’última oportunitat de gaudir del paisatge, de la naturalesa, de mirar al nostre voltant i veure solament arbres immensos que creixen sobre un sòl quallat de falgueres i molsa. De passar per ponts, poblets medievals, i deixar volar la nostra imaginació i retrocedir en el temps .

Vam arribar a “Monte do Gozo” i vam emprendre la baixada que ens duria, per fi, a la nostra destinació: Santiago de Compostela. A poc a poc anàvem tornant a la realitat, deixant de ser propietàries del nostre temps. A poc a poc despertant del nostre somni.

Vam deixar Santiago i vam deixar ací un troset del nostre cor. Convençudes, no obstant açò, que algun dia tornarem. Convençudes que mai hi ha que deixar de somiar, perque el més meravellós dels somnis és que, algunes vegades, es compleixen.

PAQUI CAYO GIL

“Segueix els teus somnis, ells coneixen el camí”

 

 

 

Deixar una resposta: