AMB EL SR. LLETRAFERIDA, VAIG NAVEGAR PER MOLTS MARS – Relat d’Enric Rey

0
487

En certs casos se sol dir, -m’he alçat amb el peu esquerre, quan el dia no comença bé. Avui, en el meu cas, el dia ha iniciat com els últims 400 dies, estones de fred, estones de calor.

Tenia previst acudir a la biblio, volia veure teatre, feia temps que no gaudia del teatre. S’acostava l’hora d’inici, les 19 hores. Faltaven pocs minuts; la meva temperatura no era la ideal per a ser un espectador disposat a gaudir.

Ja, sonant les campanes de l’església, assenyalant les 19 hores, apreciava un canvi radical en el meu cos, la meua temperatura s’estava normalitzant.

Coneixedor del meu cos, sabia que tenia un bon temps per a gaudir-ho. No ho vaig dubtar un moment, encara que arribara ja iniciat al teatre, em vaig anar amb direcció a la biblio.

Va valdre la pena prendre la decisió d’anar a veure, i escoltar, al Sr. Lletraferida. Aquest senyor, em va pujar a un vaixell, en el qual, naveguem per molts mars, fent molts recorreguts, passant per la literatura valenciana, des del segle XII fins al XX. El XXI, continua en blanc. Un recorregut, de molts quilòmetres, amb sensació de temps ràpid. Va ser divertit viatjar amb el Sr. Lletraferida.

Amb camí cap a casa entre a veure a l’oncle Juan Molina, 89 anys te; en pocs dies, el seu cos i ossos castigats, va aterrar diverses vegades en el sòl. El seu cos castigat, ara, estava matxucat; ple de blaus. El que més em va preocupar, no va ser el dolor del seu cos, em va preocupar, la seua absència estant acompanyat.

Set dies feia que no ho veia.

Obri la porta Adela, la seua dona. Ben agafat de la barana inicie l’empinada escala, pot ser que 16 graons, per a accedir a la seua casa. L’oncle Juan, assegut estava en la seua habitual cadira, no butaca. Em mira, jo, també li mire fixant-me en els seus ulls. Quina alegria la meua, veure-ho entrat en color pel sol pres en la seua terrassa i veure els seus ulls, no molt grans, que tornaven a desprendre la seua clàssica mirada hàbil i ràpida. Amb poques paraules intercanviades vaig comprovar que havia tornat; estava. Com sempre, igual que a la seua dona com a mi, ens rectificava en les nostres paraules. L’oncle Juan, havia tornat de la seua absència.

En acomiadar-me, i costum la meua, li done unes palmadetes en el seu muscle, ai! Exclama. -Què li passa oncle Juan? Li pregunte. Fa dos dies vaig tornar a caure, em vaig donar, amb el muscle, contra el marc de la porta. Ajuda del veïnat va necessitar la seua dona per a alçar-ho. Amb aquesta, no sé quantes caigudes porta en la seua vida. El més important, que la seua caiguda, no la considera important.

Vaig iniciar el dia amb pujades i baixades de temperatura. L’ocorregut durant la vesprada va fer que acabara el dia amb una temperatura estable.

Deixar una resposta: