RUTA PEL SAGUNT MEDIEVAL – Carme Rosario

1
1939
 Escolteu a Carme Rosario, com ens explica tota la ruta

La coneguda via Augusta, que no era cap altra que la que havien adoptat i reformat els romans en temps de l’emperador August, de l’antiga calçada ibèrica, va ser, segons les Cròniques de Ramon Muntaner, per on van vindre a repoblar aquestes terres les tropes de Jaume I. I parlant de camins i de conquestes, ací comença la nostra visita pel Sagunt medieval cristià.

Els camins són més importants del que alhora semblen, perquè no sols són una via de comunicació, sinó que constitueixen un factor de repoblació i d’organització del territori. En aquest cas, de la ciutat de Morvedre. Al voltant de la muntanya de Saguntes van construir les noves edificacions cristianes adaptant-se a l’urbanisme musulmà. També es van fer les noves muralles, que anaven des del camí de València, i pel camí Real amunt arribaven cap al camí vell de Terol. El carrer Major i el de Cavallers constituïren l’eix vertebrador de la població i és on s’assentaren les famílies més importants. Un total de 5 portes tenia la muralla de la vila, que donava a camps de cultiu. La porta de Terol, en la part occidental, la de les Granotes o dels Banys (per la quantitat de granotes que hi havia en una bassa propera a la porta), la porta de la vila, Mitjana o de Borriana, perquè era la que donava al riu, més avant estava la porta Nova, també flanquejada per dues torres i la porta de València o Ferrissa, (es diu així per estar recoberta de ferro) la qual estava flanquejada per dues grans torres. La jueria estava tancada per un mur des de 1321 i s’entrava per la Porta de la Jueria o de la Sang. Aquest mur quedava dins de la trama urbana.

La conquesta cristiana va suposar un punt d’inflexió respecte a l’estructura de la ciutat musulmana, ja que s’obririen també noves parròquies o barris, donant una imatge que és la que perviu encara en l’actualitat. El Raval de Baix, junt el camí de València, és on es situa l’església del Salvador, així com una població vinguda en la conquesta cristiana. El rei Jaime I, en 1248, concedí el privilegi de possessió de cases als seus habitants i, atorgà llicències per poder vendre pa i vi. Gentscatalanes i aragoneses es van establir allí i engrandiren el barri creant hostals i establiments mercantils. Inclús un bordell. En l’actualitat encara perviuen els noms de hostal d’en Bou; Hostal de l’àngel; Hostal de l’aigua fresca o placeta del’hostal on se junta el camí de València i Terol. També un forn es trobava en aquesta part de la ciutat.

Tot aquest espai estava vinculat amb l’església del Salvador, que és la més antiga de la ciutat.El temple del Salvador, segons Bru i Vidal , estaria dedicat a sant Joan Baptista (podria estar en relació amb la Parròquia amb el mateix nom que comprenia els carrers Sant Miquel, Major i Jou, on estaven les cases de la Confraria de Sant Joan).  Es creu que es va començar a edificar entre 1302 i 1309. La població que es va instal·lar en aquesta parròquia o barri ajudaria econòmicament a la seva construcció. L’església és de xicotetes dimensions i entra dins de l’estil de les anomenades esglésies d’Arcs diafragmàtics. Nom que respon a la seva forma constructiva. Tota la nau està construïda per gruixuts arcs diafragma (que són arcs apuntats en la seva part de l’intradós i rectes en la part externa que sustenta el sostre) que s’instal·len dins dels murs laterals de l’edifici i sostenen un sostre de fusta que estava decorat, en el seu origen, amb motius vegetals d’estil mudèjar. Era molt habitual aquest tipus de construccions, normalment aplicades a la ornamentació dels enteixinats de fusta. Hem de tindre en compte que molts dels musulmans que romangueren a les nostres terres es van convertir al cristianisme per continuar vivint precisament en el lloc on havien crescut, i molt d’ells passaren a treballar el camp o a desenvolupar tasques artesanals.

La població de Morvedre aglutinava un gran nombre d’aquests conversos, els quals vivien sobretot a les terres de la Vall de Segó cultivant les terres d’on els senyors cristians de la vila extreien la seva font de riquesa. I és que moltes de les famílies que poblaren la ciutat de Morvedre, eren cavallers que havien vingut amb les hosts del rei en Jaume, els quals havien sigut premiats pel seu servei al rei amb l’obtenció de cases i terres en la nova vila conquerida. Aquest espai el juga la ciutat de Morvedre i el territori que l’envolta: la Vall de Segó.

Tornant a l’estructura interna, la capçalera acaba en 7 voltes apuntades. En la nau de l’església es pot comprovar com pel costat dels pilars dels arcs diafragma arranquen els nervis del que serien voltes gòtiques que es van projectar com les de l’absis, però no sabem per què es va quedar sense acabar. Normalment, en les esglésies d’arcs diafragma, que es solien construir en un moment de precarietat, ja que en els primer anys de la Conquesta no hi havia suficient capital ni població per fer un gran edifici, eren en fusta, però poc a poc, en moltes d’elles es va anar incorporant els sostres d’arcs gòtics com veiem a Santa Maria de Sagunt. La raó podria ser que es van quedar sense recursos i que es va decidir fer una església ex novo, on estava l’antiga mesquita (Santa Maria) i invertir més en aquesta respecte a les novetats gòtiques.

Altre element característic de l’església, i de pràcticament tota la arquitectura de Sagunt, és que els elements de pedra estan elaborats amb la pròpia roca de la muntanya: la pedra blava de Morvedre. Una calcària blava dolomítica d’un color grisenc que aporta més resistència que la calcària comuna i que estava a l’abast del poble.

La part exterior presenta gran austeritat. En els laterals es veuen els contraforts (grossos murs que tallen de manera perpendicular la nau eclesial) i que sustenten el sostre de l’edifici, sense obrir quasi finestres. L’església no tenia capelles laterals. Les que hi ha són barroques. La façana principal està únicament decorada per una menuda porta amb arc de mig punt, en el qual, en la seva part superior hi havia una imatge de Sant Joan Baptista batejant a Crist. A cada costat de l’arc de la porta encara es poden veure les xicotetes mènsules que sostenien una tanyada de fusta que serviria per protegir-se del sol i de la pluja. Dalt de la porta hi ha un finestral gòtic que dona llum a l’interior del cor i la nau de l’edifici. La torre, és molt simple (molt pareguda a la del Salvador de València), de forma quadrada, i amb una obertura en cada costat per a les campanes.

Per acabar, cal dir que s’aprecia una pedra de distinta tonalitat en la part de la façana que va des del terra fins a l’alçada de l’inici de l’arc de la porta. Cal dir que en les últimes excavacions que es feren dins de l’edifici es trobaren plantes d’edificis d’època romana. Segurament funeraris, si tenim en compte que està situada sobre la necròpoli romana que estava al costat de la via Augusta. Deixem la hipòtesi de que tal vegada es reutilitzarien les pedres d’eixos edifici romans en el començament de l’edificació del temple. Que no seria desgavellat, d’altra banda.

Davant del capítol es trobaren in situ làpides medievals decorades sols amb creus. A Sagunt es coneixen unes 40 i dues es veuen reutilitzades en el campanar del Salvador. les representacions que podem trobar en aquestes esteles funeràries: serres, cérvols, ferradures, ferramentes de fuster i de picapedrer, compassos, pots de vidre, moles de molí, llunes, torres, creus d’ordes militars.. segons Facundo Roca.

Travessant la Porta Ferrissa ens endinsem al carrer Major, que era un dels carrers principals de la ciutat. En aquest indret es situava una de les tantes cases que tenia la família dels Berenguer, una de les més importants de la vila. Es tractava d’una casa típica medieval, on en la part baixa estava l’entrada, composta per un gran portal sustentat per un arc, al voltant del qual es situen les diverses estances, i una escala a un costat de la sala donava accés a la planta noble. La planta noble era on realment residia el senyor. Estava la sala, les habitacions, etc. A l’exterior s’obrien finestres amb arcs gòtics trilobulats i fines columnetes. L’última planta s’obria al carrer mitjançant una galeria d’arcs de mig punt, sense vidres ni paper encerats, ja que aquesta sala s’utilitzava normalment per secar els productes del camp, com per exemple la morera. La casa de la qual parlem és la numero 74 (actualment desapareguda). A més a més, s’estenia al capdavant del carrer una torre que tenia saeteres. Degut a la seva proximitat a la muralla s’utilitzaria per a vigilar la porta Ferrissa.  Ell llinatge dels Berenguer és originari de França. Guillem Berenguer va vindre amb el rei Jaume I, i pel que sabem, es van instal·lar una bona quantitat de membres que descendien d’aquest llinatge: Bonafonat, Francesc, Francesc Giamó, Jaume, Miquel, Pere, i altre Pere documentat en 1421. Un d’aquests: Francesc Berenguer compraria el senyoriu de Canet.

A l’alçada de la Porta Nova es troba en l’actualitat l’ermita de Sant Miquel, que data del segle XVIII. Aquesta havia estat fundada per JeronimBarta, amo de la casa dels Barta o comtes de Soto-Ameno, que es troba més cap a l’oest. És possible que la advocació de sant Miquel derive de l’antic hospital que tenia el convent de la Trinitat, situat extramurs de la ciutat, a l’eixida de la Porta Nova. Pareix ser que aquest convent, com ho feia en la porta de la vila el de Sant Francesc, estava protegint les principals entrades a Morvedre i al mateix temps acollia als viatgers i peregrins que venien pel camí.

Més cap amunt trobem el palau del Bisbe o del Delme, del qual sols resta la façana inferior. Concedit per Jaume I, tots els que tenien possessions al terme de Sagunt pagaven dret de peita. I els morvedrins estaven exempts de pagar la lleuda, el de peatge i el de herbatge. D’ahí que s’anomene el palau dels Delmes o Delme o alberg del bisbe, ja que el capítol de la seu de València tenia l’administració de les rendes del terç del delme dels fruit de la vila de Morvedre. En la part inferior hi havia uns banys àrabs, que segons el cronista Chabret i l’historiador Sarthou Carreres, tenia decoracions mudèjars i inscripcions àrabs. La planta baixa conserva una porta de mig punt i dos òculs que donarien pas a les cavallerisses i l’entrada. A la dreta, l’altra porta donava lloc a les bodegues de l’edifici.

Actualment encara es poden veure l’inici inferior de les finestres. Segons fotografies antigues, estaven decorades amb arcs trilobulats dividits per fines columnes gòtiques. En la part posterior de la finestra encara es conserven els bancs o festejadors.

Deixant el carrer Major, en el carrer d’En Jou hi ha altes dues cases nobles. Una conserva l’escut dels Vallebrera i altra està emparentada amb els Berenguer. Tot i que molts dels escuts són almenys del segle XVI, és molt possible que les cases foren més antigues. Els Jou per exemple, es troben a Sagunt, al menys des de 1477 i és un llinatge procedent de Sort (Lleida).

En el carrer del Castell està la casa delsCucaló (actual Museu Arqueològic); la casa dels Cubertorer i la dels Vives de Canyamàs. Els Cucaló o també anomenats Cucalà, són els que possiblement van fer la casa. Aquests participaren en la batalla de Las Navas de Tolosa. S’establiren a Montblanc i participaren amb Jaume I de la Conquesta cristiana. Tenim documentats a Sagunt a Jaume Cucalà, el qual tingué un fill anomenat Joan que a la vegada tingué dos fills: Guillem i Bernat, que s’establiren a Morvedre. Aquesta casa, no sols va ser residencia d’aquesta família noble, també es pensa, que degut a la seva estructura, elaborada a base d’arcs diafragma que separen l’espai en tres sales, podria tractar-se d’una llotja o altre establiment comercial similar. A aquest edifici s’entraria pel carrer dels Dolors, on també tindria una torre que s’usaria com a presó.

Al costat dret de la casa del Cucaló està una de les crugies que donen al carrer del Castell. Es tracta de la casa delsCubertorer, de la qual es conserva un escut heràldic de 1792, on hi ha gran quantitat de compartiments, prova de les diverses famílies amb les quals estaven emparentats. Entre elles estarien els Jou, els Fuster  i Armengol, entre altres. La planta baixa que dona a la placeta d’enfront del Museu era l’antiga bodega. I, encara conserva l’aler de fusta de la teulada.

Enfront de la casa delsCubertorer, en el carrer del Castell, es troba la casa dels Vives de Canyamàs. Bernat Vives de Canyamàs era justícia de Morvedre en 1458. Aquests foren també senyors de Benifairó, i de santa Coloma, Quémalo, Prades, etc. La casa compren un gran espai que va des de la torre de l’homenatge, que encara es conserva, i l’arc que dona entrada a un dels carrers de la Jueria. En la part esquerra estaven les cavallerisses i molts dels balcons que avui es veuen eren antigues finestres gòtiques.

Baixant pel carrer del Castell arriben a la plaça major. Plaça porticada que servia per a ordenar la vida a la ciutat. A ella donava l’entrada principal de la muralla: la porta de la Vila; estava l’almodí, el qual depenia del poder reial i del que avui encara es pot veure l’escut de la Corona. A prop, i al costat de la porta de la Vila estava la llotja del Mustaçaf i el Consell, i a l’extrem sud-oest queda l’església de Santa Maria.

L’església es va fundar en 1334 en temps de Pere el Cerimoniós i presenta almenys tres fases de construcció que es fan notar al mur. L’entrada que dona al Nord presenta una porta gòtica atrompetada amb diversos arcs gòtics concèntrics. Al seu timpà hi havia una imatge de la Mare de Déu amb el Nen i estava rodejada per àngels. Aquestes figures, així com les de sant Pere i sant Pau, que estaven situades als brancals de la porta, van desaparèixer a la Guerra Civil. Com ho farien les altres imatges que decoraven les altres portes, així com una làmpada d’aranya que hi havia a l’interior i les reixes de les capelles. La porta del sud és igual que la nord però amb menys atrompetament. Les mènsules dels arcs estan decorades amb caps de dones que vesteixen toques i vels de l’època i que podrien ser els donants o comitents.

Pel que respecta a les fases de construcció, sabem que es va començar en 1334 en l’espai que ocupava l’antiga mesquita. En la capçalera de l’església encara es poden veure el basaments. A l’absis estava el mur de la quibla (el mur més important de la mesquita) que era on els creients s’orientaven per resar de cara a la Meca. El fet de començar per ací era molt significatiu. Era una victòria sobre l’antiga Fe islàmica i la supremacia del Cristianisme. L’església es consagraria ficant una imatge de la Mare de Déu i una campaneta mentre es duien a terme les obres de construcció. El segle XIV va ser difícil per a l’obra de Santa Maria: les pestes que assolaren la població i la guerra amb Castella feren disminuir els recursos del Consell i l’obra quedà aturada. Se creu que en 1428 estaria construïda fins les portes del transsepte (porta nord i sud) i, segons Chabret, l’obra es va reprendre cap a 1431. L’últim tram de l’església notablement més simple i que es nota amb l’alçada dels murs exteriorses va concloure en 1703, dins del període barroc. El campanar és una obra neogòtica ja que es va haver de reconstruir en 1912 perquè el campanar barroc es va destruir a la Guerra del Francés. 

Pel que respecta a l’interior el temple és de l’estil planta saló ja que les tres naus estan a la mateixa alçada. La nau central està elaborada amb gruixuts pilars poligonals. Per poder desplaçar el pes de la nau central a les laterals es van disposar d’arcbotants, com es solia fer a les catedrals gòtiques de l’època. Encara resten algunes gàrgoles que desaigüen l’aigua de la pluja al carrer, encara que els pinacles que decoraven la part superior dels contraforts no es van acabar.  L’església està repleta de marques de picapedrers, les quals servien per saber identificar la marca pròpia d’un picapedrer a l’hora de saber quantes pedres havia fet en un dia. Sumant les pedres que havia fet segons la seva marca es podia saber el que cobraria.

També existia un hospital per a pobres i peregrins, que va estar fundat en 1275 en el convent de la Trinitat amb el nom de Sant Miquel, com ja hem comentat. Administrat pels jurats (el convent de frares de la Trinitat va perviure fins l’exclaustració del segle XIX). I en 1294 els franciscans funden un monestir que tal volta està damunt d’un més antic dedicat a Sant Antoni, que tenia també un hospital, segons Martínez Colomer. També s’especula en la vinguda de unes menoretes de Santa Margarida de Terrassa per ocupar aquest hospital. Segons Colomer era tot de pedra, amb robustes columnes en el claustre. Malauradament, en 1363, en la Guerra dels dos Peres,fou enderrocat. El que es va conèixer després no tenia res aveure amb les traces del conjunt gòtic primerenc. Ací hi havia frares que ensenyaven Gramàtica, Lògica i Arts. El convent, com al principi hem esmentat, es situava a la vora del camí de les Valls just enfront de la porta de la Vila.En 1326 els jurats demanaren un pont darrere de Sant Francesc, en el camí de la Vall de Segó  (conegut com les Coves en el topònim urbà), ja que era necessari per poder travessar el riu. Però aquest va desaparèixer al segle XVI. Possiblement es tractava d’un pont de fusta.

També hi havia hospitals fundats per particulars. És el cas del que es va fundar en 1379: l’hospital de Na Marcena, que es situava just a espatlles de Santa Maria, junt a l’absis. És l’únic que estava dins de la població.

Al voltant de l’església de santa Maria estaven les cases dels Berenguer. Avui sols queden restes del patí d’una d’elles. Baixant de nou cap al carrer Cavallers, que discorre paral·lel a la porta nord de santa Maria es trobaven també cases de les famílies més importants de Sagunt: altra casa del Vives de Canyamàs, posteriorment casa Borràs. Tot i que l’escut és delsVidal-Guillén, altres de les famílies que hi van viure. L’aspecte actual és fruit d’una reforma del segle XVI a l’interior, i la façana és del segle XVIII, però sense dubte va ser una de les cases més grans del barri. Quasi enfront a aquesta estava la casa dels Mallent, on es diu que es va allotjar Constança Miquel quan estava embarassada del seu fill, sant Vicent Ferrer. El seu pati intern conserva l’estructura original: una escala porta a la planta noble i a l’andana. En la planta baixa hi ha diverses habitacions per despatxos i cavalleries. Queda articulada per un gran arc de mig punt que sustenta l’estructura. Al costat d’aquesta està la casa del Armengol, la qual està totalment reformada. Aquest carrer de Cavaller arribava fins la mateixa porta Terol i a la seva eixida estava el beateri de Sant Domènec.

Per a finalitzar aquest recorregut caldria mencionar que, cap a 1348 es va fundar un beateri (congregació religiosa que no seguia cap regla), fora dels murs occidentals, baix la denominació de Sant Domènec. Un raval es va fundar al voltant de Sant Domènec, que després serà el Convent de santa Anna. Aquest protegia l’entrada des de la porta de Terol i al mateix temps també permetia socórrer la gent que des d’allí venia.

Carme Rosario Torrejón

1 Comentari

Deixar una resposta: